Skip to content

Poètiques del canvi

23 March 2013

La galeria Dolors Ventós de Figueres presenta una sòlida exposició col·lectiva que repensa els canvis a través de les obres d’Àlex Nogué, Ester Baulida, Andrés Bühlman i Elena Font-Rodà.

 

Ventós

 

En l’ús ordinari del llenguatge, solem dir «canvi» quan, en realitat, volem dir «esdevenir»: afirmar que alguna cosa canvia significa, ras i curt, que ha deixat de ser el què era per passar a ser una altra cosa o, fins hi tot, que ha estat substituïda per quelcom essencialment diferent (podem canviar-nos de roba, però difícilment podrem canviar de vida, a no ser que optem pel suïcidi); «esdevenir», ben al contrari, implica l’existència d’un procés —indissolublement lligat al temps— que, a més, té en compte allò que roman, és a dir, l’ésser immutable que, per dir-ho d’alguna manera, suporta —i fa possible— la dinàmica pròpia de l’esdevenir. En tot cas, el problema del canvi (per fer servir el terme més col·loquial o intuïtiu) és tan antic com el pensament. La cèlebre controvèrsia entre Heràclit i Parmènides representa, encara avui, la il·lustració més acabada: mentre que el primer, recolzant-se en la maltractada metàfora del riu —i anticipant-se, en cert sentit, a Bauman i a la seva suada modernitat líquida—, considerava que la realitat no posseïa altra essència que el canvi mateix —entès com a «pur fluir»—, el segon (i la resta d’eleates) optava per negar tota possible transformació o, per ser més precisos, relegava el canvi al territori de les aparences mancades de substància (al «tot flueix» d’Heràclit s’hi contraposa, per tant, el «tot roman» de Parmènides)…

11-NoguéDiem tot això per intentar subratllar que el canvi —o «canvis», que és el títol de l’exposició que presenta la Galeria Dolors Ventós de Figueres—, no és farratge lingüístic (tan habitual en el títol de moltes exposicions, fetes de jocs de paraules obsedits en la construcció de neologismes que solen incorporar el terme «art» amb l’objectiu de deixar-nos «asturArts») sinó que es tracta d’un concepte central en la història de la civilització (de l’occidental, però també de la resta): pensar el canvi forma part de la gènesi del pensament però també de la de l’art —la «Vànitas» clàssica en seria un dels paradigmes— i, per descomptat, de la poesia. És en aquest sentit que caldria atansar-nos a la proposta de Dolors Ventós: entenent que els treballs que compila la mostra —encapçalats per l’esplèndida ombra d’una palmera capturada pel burí d’Àlex Nogué— s’integren dins d’aquesta preocupació universal, a saber, la que ens impel·leix a mirar enrera per constatar aquella veritat agredolça expressada pels versos de Gil de Biedma: «Volver, pasados los años, / hacia la felicidad / para verse y recordar / que yo también he cambiado».

Col·lectiva
Galeria d’Art Dolors Ventós, Figueres. Calçada dels Monjos, 26.  H Del 6 al 30 de març. Dimecres, divendres i dissabtes d’11 a 13h. De dilluns a dissabte de 18 a 20h. Dijous i festius tancat.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: