Skip to content

MIQUEL RUÍZ: fotografia i instint de supervivència

19 March 2013

La Fundació Valvi presenta una acurada selecció de fotografies que Miquel Ruiz va realitzar després del sotrac que implica patir un ictus cerebral. El fotoperiodista es reinventa i, malgrat l’adversitat, aposta per una mirada encara més lliure i igualment compromesa.

 

miquel ruizLa imatge que Miquel Ruíz (Purullena, 1954) ha escollit per encapçalar el catàleg de la mostra que presenta a la Fundació Valvi, no podria estar més prenyada de sentits: el perfil gòtic d’una alzina recremada —l’arbre, convertit en arrel— ens parla de l’implacable pas del temps —la possibilitat latent de destrucció que amenaça a totes les coses— però també de com la vida, a vegades, s’obstina a romandre, a rebrostar a la manera de les alzines i altres plantes piròfiles que transformen l’incendi en una oportunitat per renéixer, transmutades com Fènix en un ésser més vell i més savi i, en definitiva, més ben adaptat de cares a suportar les inclemències del nostre paisatge. I és que, salvant les distàncies, la història que sembla voler explicar-nos Ruiz amb les seves fotografies recorda a la de l’Olivera d’en Llorà —l’Olivera Grossa, segons Pla—, una planta monumental ferida per un llamp que, enlloc de cremar-la o d’esberlar-la, se li va ficar a dins com un tumor, carbonant-la lentament fins que un pagès —anònim com tots els herois de veritat— va taponar amb terra l’ull per on havia entrat el foc, tallant-li el tiratge i salvant pels pèls un arbre prodigiós que havia estat capaç —explica Josep Bahí— de donar, els seus millors anys, vint sacs d’olives quilmades.
Miquel Ruíz no és una alzina ni una olivera però, segons com es miri, també va rebrostar després de l’incendi: un ictus l’any 2010 li va velar la mirada fins al punt de fer trontollar els fonaments d’una personalitat que s’havia construït, precisament, a través d’un relat visual que, en el seu cas, havia sigut fotoperiodístic. Amb tot, Ruiz no només no va sucumbir sinó que va dilatar els seus horitzons: «Gradualment —escriu al catàleg— vaig veure que tot el que estava al meu abast era fotografiable. Cada dia vaig ampliar la col·lecció de fotos post- ictus: amb el mòbil, amb l’iPad, amb la compacta, amb la semi professional… Tot servia per a retrobar-me amb el meu món i intentar superar les constriccions físiques […] Un viatge a Londres i un altre a la meva estimada Sarajevo van contribuir a ampliar els meus horitzons i les meves possibilitats de recuperació».
D’això es tracta: quan la fotografia i l’instint de supervivència s’uneixen no vol dir que les imatges puguin guarir sinó, ben al contrari, que la necessitat de viure s’imposa per a poder seguir enregistrant —per responsabilitat— allò que s’esdevé davant de la nostra atònita mirada.

Miquel Ruiz
Fundació Valvi, Girona. Avda. Jaume I, 42 baixos  H Del 14 de març al 27 d’abril. De dilluns a divendres de 18 a 20,30h. Dissabtes d’11,30 a 14h. i de 18 a 20,30h. Festius tancat. www.fundaciovalvi.cat

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: