Skip to content

LALANNE: escapant de la crítica

6 December 2012

Amb tan sols 23 anys, l’uruguaià Joaquín R. Lalanne suposa una alenada d’aire fresc per a la pintura de filiació metafísica i regust surrealitzant. Viu i treballa a Cadaqués, a pocs kilòmetres de Port Lligat…

Lalanne

 

La biografia de Joaquín Radio Lalanne és, per pur imperatiu cronològic, deliciosament breu: va néixer el 1989 a Buenos Aires tot i que, amb només dos anys, va retornar a la Uruguai dels seus ancestres on es va formar com a artista i persona gràcies, en gran mesura, al recolzament d’una família estretament vinculada al món de l’art (la seva mare és la responsable de la coneguda Galeria Sur de Montevideo); fidel a la millor tradició renaixentista, va driblar la rigidesa de l’acadèmia —segons ell, «al meu país, la millor manera de no entendre res és anar a la Facultat de Belles Arts»— i va optar per assistir com a aprenent, entre els anys 2005 i 2009, als estudis de pintors com Miguel Herrera, Alvaro Amengual, Clever Lara o Oscar Larroca.

El seu gran salt continental en direcció a Cadaqués, en tot cas, no va ser fruit de cap viatge homèric a la recerca de les fonts de l’univers dalinià —malgrat la seva aparent filiació surrealista— sinó de l’interès que l’artista i galerista Ignacio Iturria va mostrar per ell: el 2008 va realitzar la seva primera estada a la localitat empordanesa i, després d’un parèntesi de nou mesos a la Fundació Antonio Gala de Córdova —el van seleccionar per fer una residència d’artistes— va recalar a Cadaqués on, encara avui, segueix treballant i vivint (o vivint i treballant, ja que en el seu cas l’ordre és perfectament intercanviable).

El que resulta sorprenent de Lalanne —és així com signa els seus quadres— és que la brevetat biogràfica no es correspongui a la profunditat i rigor dels seus plantejaments artístics: de conversa insospitadament madura, el jove artista desgrana —com dicta la sòbria tranquil·litat uruguaiana— uns referents pictòrics que transiten per la història de l’art sencera descrivint una prodigiosa diagonal warburgiana només a l’abast dels que saben mirar sense prejudicis cronològics ni d’estil; a Lalanne li interessa la pintura i, justament per això, pot degustar la geometria precisa de Piero della Francesca sense renunciar a l’artifici barroc d’un Sánchez Cotán o, finalment, als deliris arquitectònics i metafísics de Giorgio de Chirico (amb aquest darrer és amb qui manté el diàleg més intens i de conseqüències més fèrtils). Lalanne, com proclama el controvertit assaig de David Hockney sobre la utilització de la càmera fosca, és garant d’un «coneixement secret» que, paradoxalment, només reclama un cert grau d’ignorància —en el sentit que vindicava Unamuno— per a ser revelat: és la presència màgica i incontestable de les coses dins l’escenografia del quadre.

cuadros catalogo 2012 listo (15)

I és que allò que realment preocupa a Lalanne és que les seves pintures «existeixin» en el sentit fort del terme, que la seva «realitat» envaeixi la nostra a la manera d’aquella cèlebre pintura de Pere Borrell del Caso (Escapant de la crítica, 1874) on es mostra un jove amb cara d’al·lucinat que està a punt de sortir —o d’entrar, aquesta és la seva perversa ambivalència— pel marc d’una pintura-finestra que serveix per a comunicar dos móns (no es casual que aquesta mateixa obra de Borrell, qui per cert era de Puigcerdà, servís per il·lustrar la coberta del catàleg de l’exposició Five Centuries of Trompe l’Oeil Painting, celebrada a la National Gallery of Art de Washington DC l’any 2003).

Aquesta és, en darrera instància, l’estratègia de Lalanne: submergir-se en les profunditats del seu estudi —a la manera d’aquell Sant Jeroni imaginat per Van Eyck— a la recerca dels escenaris on fer visible el seu univers essencialment eclèctic, aquell món construït a base de lectures de joventut —Onetti, Rulfo—, d’imaginari pop, d’història de la pintura —els clàssics, però també els radicalment contemporanis—, de memòria personal ­—ironia destil·lada—, de passió per les imatges ben treballades i el rigor artesanal… I tot plegat passat pel sedàs de l’obra ben feta, aquella que conjura temps i habilitat a la recerca de la permanència que l’art reserva per a les icones domèstiques. D’això es tracta: a pocs quilòmetres de Port Lligat —i, per tant, sota l’ascendència del mestre—, Lalanne treballa incansable per satisfer una demanda que, contra pronòstic, es manté àvida malgrat els estralls de la crisi planetària.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: