La mirada còsmica de Jordi Bofill

Jordi Bofill (La Bisbal d’Empordà, 1973) col·labora amb diferents artistes a l’hora de desplegar els seus projectes. Considera que, avui dia, el model de galeria d’art és totalment obsolet.

L’evolució ens ha tractat pitjor del que podria fer-nos pensar el nostre suposat «èxit» com a espècie: la nostra visió —aquells ulls en els que confiem per sobre de cap altra consideració, a la manera de Sant Tomàs— es troba limitada a un ridícul segment d’un espectre electromagnètic que, en tota la seva amplitud, compta amb longituds d’ona que van des de la radiació gamma —a l’extrem superior— fins a la freqüència ultrabaixa empleada per determinades formes molt especialitzades de comunicació; allò que veiem, el nostre «espectre visual», és tan sols una petitíssima part central d’aquest vast conjunt. I, més encara: el nostre aparell òptic divideix aquest fragment accessible en les parcel·les borroses que anomenem colors (immediatament després del blau es troba l’ultraviolat, un color que nosaltres no veiem però que forma part de l’univers quotidià dels insectes). Amb els sons, succeeix tres quarts del mateix: els ratpenats s’orienten mitjançant els ecos d’uns ultrasons de freqüència massa elevada perquè nosaltres la sentim mentre que, a l’extrem oposat, els elefants es comuniquen a través de reverberacions de baixa intensitat completament inaudibles per a nosaltres. Tampoc podem percebre el camp magnètic de la terra —bàsic per a les prodigioses migracions de les tortugues marines—, ni la pol·larització de la llum solar al cel —utilitzada per les avelles per trobar les flors i el seu nèctar preciós— ni, en definitiva, l’enorme dispositiu químic —encapçalat per les feromones— que el regne animal posa a disposició, com si es tractés d’un gran llibre obert, de la majoria d’espècies «menys» evolucionades que nosaltres.

Ja ho deia Foix: «És per la Ment que se m’obre Natura». On no arriben els nostres sentits, arriba la nostra imaginació i, fins i tot, la nostra intuïció. Per això la pintura de Jordi Bofill es dirigeix cap a un espai còsmic que, malgrat ser real, sol romandre invisible: a les antípodes del surrealisme —entestat en fer visibles processos mentals de naturalesa subconscient—, Bofill intenta formalitzar un món d’aparença mol·lecular i espermàtica que portem inscrit en la profunditat microscòpica de les nostres cèl·lues i que es desplega, a l’extrem oposat, en forma de galàxies i constel·lacions inabastables. I diem «formalitzar» de manera molt conscient: és la formació i no la forma el que és misteriós. Pel poeta Paul Valéry la qüestió era aquesta: «un cristall, una flor, una clova es desprenen del desordre ordinari del conjunt de les coses sensibles. Són per a nosaltres objectes privilegiats, més inteligibles a la vista, tot i que més misteriosos a la reflexió que tots els altres que veiem indistintament»; si més no en un sentit: per més que la geometria —en especial la teoria fractal de Mandelbrot— ha sofisticat el seu discurs a l’hora d’explicar aquells comportaments aparentment irregulars o caòtics que modelitzen fenòmens naturals —i aquí hi entra des d’una flor fins al moviment brownià o la distribució de les galàxies—, per més que la geometria s’entesta en «descriure, simular o representar», resta per al misteri la formativitat, la necessitat o l’atzar reiterat que empenyen a algú o a alguna cosa a distribuir la matèria d’una determinada manera. Valéry posava l’exemple de la clova; el filòsof Bachelard exclamava: «Quina decisió de per vida en l’elecció inicial, que consisteix en saber si la clova es cargolarà cap a la dreta o cap a l’esquerra! […] Un impuls vital que gira… Quina meravella insidiosa, quina fina imatge de l’existència! I quants somnis podrien somiar-se sobre la possibilitat d’una clova esquerrana que derogués la rotació de la seva espècie!» Imatge, aquesta també, insidiosa, però que incorpora, al mateix temps, la marca inequívoca de l’excepcionalitat. És a dir: la formació és misteriosa, però encara ho és més quan representa un parèntesi en la seva especie o, dit d’una altra manera, quan es dicta amb autonomia les seves pròpies normes.

Per això Jordi Bofill pot col·laborar amb altres artistes a l’hora de desplegar la formativitat de les seves obres: perquè de dues intencionalitats diverses en neix per força un resultat més ric en matisos imprevistos i en desdoblaments insospitats. Els seus darrers treballs apunten en aquesta direcció: d’aparença fractal, posen al descobert el caràcter recursiu i dialògic de la pràctica de l’art. I també per això ha deixat progressivament de banda les exposicions —«S’ha de trencar amb els voltors de l’art i amb els que parasiten els artistes», proclama sense embuts— per centrar-se en projectes d’abast molt més ampli i que posen l’accent en el procés més que no pas en el resultat final. El seu blog (jordibofillvisionari.blogspot.com) és, en aquest sentit, l’aparador alternatiu que ens permet familiaritzar-nos amb la mirada còsmica d’un autor tan versàtil com les formes que es despleguen en el seu particularíssim univers creatiu