NURI NEGRE: primer va ser la ceràmica

Potser per això Nuri Negre (Girona, 1971) va decidir no exercir de psicòloga i centrar-se en la pràctica de la ceràmica: perquè li oferia una forma de coneixement pausat i íntim, essencial i pre-teòric com el paisatge que envolta la seva casa de Cartellà…

De manera més o menys intuïtiva, considerem que és la pintura —rupestre i corporal— la primera i més genuïna representat de la creativitat humana sense tenir en compte que abans, fins i tot potser molt abans, va existir la ceràmica: els constructors d’utensilis del neolític van haver de comprendre el concepte de buit —amb les respectives superfícies externes i internes— per a dissenyar els seus receptacles, unes concavitats modelades amb la mateixa argila que trepitjaven i cuites amb el foc que derogava per sempre el monopoli de la nit hermètica anterior a tota forma de cultura. Per això erra Pierre Michon quan situa l’origen del món a les coves de Lascaux —decorades pel primer gran geni de la pintura— i, en canvi, encertava Saramago quan va decidir que el protagonista de la seva Caverna fos un vell ceramista convertit en oracle contra la bulímia del progrés i la desmemòria que l’acompanya: és en la terra i en el foc on millor s’expressa l’atàvica necessitat humana d’afaiçonar la realitat per fer-la més habitable.

Potser per això Nuri Negre (Girona, 1971) va decidir no exercir de psicòloga i centrar-se en la pràctica de la ceràmica: perquè li oferia una forma de coneixement pausat i íntim, essencial i pre-teòric com el paisatge que envolta la seva casa de Cartellà. De fet, és en el mateix paisatge on l’artista compila les formes que després es traduiran en terracota; formes o fragments —un fulla rebregada, una branca, una pedra— que ella llegeix per tal de desxifrar un món que se’ns revela en els petits detalls i que, per contra, tendeix a ocultar-se quan se l’encara amb voluntat totalitzadora i excés d’armament conceptual. La mirada de Nuri Negre és, en aquest sentit, «antroposòfica»: la matèria i l’esperit no només no es diferencien sinó que coincideixen en virtut d’un principi d’unitat que vindria a resoldre la major part dels conflictes que ens assetgen. La seva proximitat, com a pedagoga, als mètodes de l’escola Waldorf és lògica atesa la naturalesa dels seus treballs: cada peça és un destil·lat de sensibilitat que ens trasllada al feliç moment de perfecta comunió entre la matèria i la forma o, més encara, al moment epifànic en el qual forma i contingut són una mateixa cosa.

El jurat de la 16a. Biennal de Ceràmica Angelina Alós que se celebra a Esplugues ho va tenir clar a l’hora de concedir el primer premi de la seva darrera edició a Negre: van valorar el «subtil tractament del fang refractari, òxid i engalbes, en forma germinal tècnicament molt ben resolta i emocionalment intensa». És a dir: que la tècnica de l’artista es dissimula gràcies al treball subtil i a l’emoció que ella administra amb precisió cirurgiana. I és que la ceràmica de Nuri Negre és qualsevol cosa menys estrident o efectista: la utilització de fang xamotat —refractari— cuit a altes temperatures i la reducció cromàtica al blanc i al negre formen part d’una estratègia creativa quasi ascètica que se situa just a les antípodes del deliri visual en el qual vivim immergits.

La seva opció creativa és paral·lela a la seva opció vital: com no podria ser de cap altra manera, Nuri Negre viu i treballa enmig del paisatge, en l’entorn privilegiat de Cartellà, prou allunyada del soroll del món com per saber recrear el silenci en totes i cada una de les seves obres; silenci que és idèntic al buit que custodien unes ceràmiques amb solemnitat de vas canopi i amb la dignitat intacta d’un càntir de terra negra.