Skip to content

NÚRIA DURAN: Suturar el paisatge

8 November 2012

Núria Duran (Barcelona, 1971) té l’estudi al Pla del Senyor Llorenç, l’únic indret de tot el terme municipal de Cadaqués destinat als usos industrials. Malgrat això, ella es defineix com a paisatgista.

 

 

No deixa de sorprendre l’enorme diversitat de solucions artístiques —totes legítimes— que s’amaguen rere una mateixa preocupació: l’intent per abastar el paisatge, per representar-lo, per referir-s’hi, es concreta en formats que poden anar des del viacrucis pagà d’un Perejaume, passant per la lectura en clau política i històrica d’uns Bleda i Rosa, fins a la pintura essencial i poètica d’un Hernández Pijuan, és a dir, mirades contemporànies tan diverses com ho acaba essent, en darrera instància, la realitat que desfila davant la perplexitat de la nostra mirada.

De fet, hi ha cert concens a l’hora d’identificar a Cézanne com l’autor que va obrir, pels volts de l’any 1900, la caixa de Pandora: hereu de la mirada impressionista —que va saber desempallegar-se tan del pintoresquisme com de l’empalagosa sublimitat romàntica—, el seu pas endavant va consistir, paradoxalment, en un retorn a l’objecte o, com diu Valeriano Bozal, en recuperar la tensió dialèctica entre el fet de mirar i l’ésser de les coses materialitzat en la seva “obstinada presència”. D’això es tracta: “La tensió resulta encara més aguda —escriu Bozal a Los primerso diez anyos— si tenim en compte que ha de ser resolta en el mitjà de la visualitat, en el mitjà de la pintura, no en el del concepte, i que per tant l’entitat de la cosa de la que aquí es parla és una entitat visual, que ha de donar-se a la mirada però que no depèn d’ella, no es fonamenta en l’aspecte subjectiu d’ella [per a poder existir]”. En aquest sentit, resulta comprensible que Cézanne, quan va intentar representar la cèlere muntanya de Saint-Victoire, optès per una série de recursos formals recolzats en la construcció de la imatge (tan pel que fa a la seva estructura lineal, com volumètrica i cromàtica).

I és que el paisatge, com afirma Núria Duran —i ella es confessa “paisatgista des de sempre”— se’ns revela com a estructura, una estructura que nosaltres hem d’aprendre a mirar. Malgrat tot, la seva primera relació, la que la va empènyer a fer d’artista, no va ser tan amb els horitzons implacables com amb una pintura que ella va aprendre a degustar ben aviat. I diem “degustar” de manera molt conscient: el “gust” per la pintura, per la seva estricte materialitat, ha estat la porta d’entrada al paisatge que ha permès a aquesta llicenciada en Belles Arts alliberar-se, contra pronòstic, de la mateixa materialitat que la seduïa. Per això va deixar enrere aquelles primeres obres de factura contundent i pesada —de filiació cezanniana— per traslladar el seu esguard al paper, un material que no arrossega el pes de la memòria i que permet a la llum existir de manera molt més alliberada. I del paper als teixits: Núria Duran, de mica en mica, ha après a pintar sense pintura, i ho ha fet a base de recollir retalls de roba que són també retalls de món, fragments de vida que ella sutura pacientment a la recerca d’aquell paisatge fet d’horitzons superposats que mai ha deixat de fascinar-la.

Tot plegat sembla desembocar en una tercera via d’importants implicacions ètiques: entre la voluntat de canviar la realitat i l’actitud passiva d’acceptar-la com a quelcom donat, hi ha un tipus d’activitat subtil que recorda a la feina de les modistes —i de totes les Penèlope, Ariadna, Aracné…— en la mesura que reconstrueix el món mitjançant un teixir pacient que exigeix ser portat a terme amb la màxima cura. És allò que en el context anglosaxó s’ha volgut anomenar, en paraules de Caroll Guilligan, ètica de la cura (Ethics of Care): una manera d’afrontar la realitat sense violència i amb la certesa que només és possible transitar per aquesta vida tenint cura de totes les coses. Potser per això darrerament Núria Duran es dedica a fer petits farcells amb les restes de roba escampades pel seu estudi, o amb insignificants objectes trobats que, segons ella, sempre contenen tot un món: perquè pintar és una manera de mirar, una forma d’afaiçonar la realitat sense haver de recórrer al gest abrupte al que ens té acostumats la nostra tradició masclista.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: