El retrat intermitent d’un tal Paco

La Casa de Cultura de Girona acull una selecció de retrats de Francesc Torres Monsó (Girona, 1922) que el fotògraf Josep M. Oliveras ha realitzat al llarg dels darrers dos anys. El desplaçament del «jo» vers l’«altre» n’és la constant.

Qualsevol fotografia que reitera en el seu model tendeix a convertir-se en un autoretrat. Deixant de banda els casos més evidents —encapçalats per l’univers de Cindy Sherman—, la fòrmula és vàlida, fins i tot, quan aquest model o «referent» no té res a veure amb l’artífex de la imatge en qüestió, com ara les cèlebres versions que William Wegman va fer del seu gos o, també, les llarguíssimes series florals de Paloma Navares (per posar dos exemples ben extrems). És a dir:  la mirada del fotògraf actua sobre el tema escollit com ho faria un corrent d’aigua sobre els còdols del fons d’un riu, a saber, erosionant-lo i polint-lo a imatge i semblança seva.
Per això és tan important superar aquella mena de tirania del referent postulada per Barthes en el sentit invers del que parlava Derrida: enfonsat en el passat, el referent interpel·la la mirada del fotògraf a través d’aquell «punctum» o detall significatiu  que actua com a mirall. «A mi s’adreça també la soledat que esquinça la trama del mateix —va escriure el pare de la deconstrucció—, les xarxes o els ardits de l’economia. Però és sempre la singularitat de l’altre, ja que incideix en mi sense dirigir-se a mi, sense que sigui present en mi i l’altre pugui ser jo, jo abans d’haver estat o, havent estat, jo mort ja en el futur anterior o en el passat anterior de la fotografia». Trasllat o transmutació de la identitat del fotògraf en l’altre fotografiat: cada imatge del mateix constitueix una baula més en la lenta construcció de la mirada que actua parapetada rere la falsa seguretat que promet la càmera.
D’això es tracta: el treball que Josep Maria Oliveras ha portat a terme els darrers dos anys té el seu punt de partida en Francesc Torres Monsó (Girona, 1922), un artista a qui ell coneix a la perfecció fins al punt de saber que es tracta d’una «illa habitada» que s’afirma en el seu caràcter escàpol i provisional. A les imatges d’Oliveres, l’escultor que hi apareix ens recorda a aquell tal Paco —com li diuen els amics i coneguts— sense arribar a ser-ho: el  «punctum» del que parlàvem es desenfoca per cedir el protagonisme a una escenografia prenyada de continguts i referències que es despleguen en direcció contrària al replegament subjectiu que se sol associar al retrat tradicional. Ho explica a la perfecció en Lluís Muntada: el secret rau en «reiterar la figura de l’artista fins a la hipertròfia per, així, assolir l’efecte paradoxal de l’absència de l’artista (una cosa massa semblant a si mateixa, ja no seria ella mateixa)». Ni més ni menys: Oliveras en estat pur.

Josep Maria Oliveras
Casa de Cultura de Girona. Plaça de l’Hospital. 6  H Del 26 d’octubre al 12 de desembre. De dimarts a dissabte de 13 a 21h. Festius d’11 a 19h.