Skip to content

Art a contrapèl.

24 October 2012

Les Bernardes de Salt s’afirma en la seva aposta per l’art d’avui amb una mostra que explora la necessitat de reivindicar l’ofici d’artista més enllà dels conceptes. Es tracta d’un projecte coordinat des de la Fundació Atrium Artis. L’exposició serveix també per vindicar la pintura com a llenguatge artístic genuinament contemporani. Hi ha treballs de Jordi Amagat, Manel Bayo, Pere Bellès, Narcís Coderch, Miquel Ferrino, Jordi Isern i Kim Perevalsky.

 

Com a mínim els darrers trenta o quaranta anys —tot i que, en rigor, ens hauríem de remuntar fins a Hegel—, una de les característiques que han compartit bona part dels textos de teoria de l’art ha estat la voluntat de liquidar els diferents territoris conceptuals tradicionalment acceptats com a vàlids. S’ha parla de la «mort» de quasi tot, començant per la de l’art i acabant per la de la seva història o la de l’estètica entesa com a disciplina filosòfica independent: l’objectiu, en tots els casos, sembla dirigit a resoldre el caràcter accidental de la nostra mirada eurocèntrica i, per extensió, el tic teleològic que arrosseguem cada vegada que intenetem teoritzar a l’entorn dels productes de l’esperit (per seguir amb la terminologia hegueliana, que per alguna cosa va ser ell qui va aixecar la llebre). Autors com Hans Belting, Hervé Fischer, Piero Raffa o Arthur Danto —per citar alguns noms que encapçalen diferents paradigmes, tot i que no són, ni de llarg, els únics— han posat contra les cordes les seves disciplines fins al punt de suggerir que ja només tenia sentit observar-les com a construccions històriques o, més encara, com a estratègies discursives que calia deconstruir a la llum de la nostra mirada finalment emancipada. Per això ha fet fortuna el concepte de «cutura visual»: possiblement encunyat per Michael Baxandall —i ràpidament adoptat per teòrics com Svetlana Alpers—, havia de ser útil per descriure el conjunt de produccions visuals de qualsevol cultura particular en un moment particular. L’art, en aquest sentit, i de manera molt especial l’artista, passaven a ocupar un simple paper secundari en un paisatge de secundaris on només la «visibilitat» es reservava el paper d’actriu principal.
El problema que planteja aquesta obsessió pels estudis visuals —transversals, heterodoxes, interdisciplinars…— sempre és el mateix: resulten útils per parlar d’aspectes generals però segueixen col·lidint amb l’obstinada persistència de l’art per afirmar la seva singularitat, fins i tot quan aquesta es basa en un seguit d’estratègies apropiacionistes, en hibridatges de tota mena, en contaminacions variadíssimes (quelcom que ja va quedar sobradament de manifest amb els readymades de Duchamp). És a dir: els estudis visuals corresponen a la mirada del paisatgista mentre que, a nosaltres, també hauria d’interessar-nos l’explicació del botànic. Aventurem l’existència d’un sistema quan encara sóm incapaços de definir-ne, amb precisió, les seves parts. És en aquest punt que la pintura reclama la seva singularitat: l’artista forma part —com no podria ser de cap altra manera— d’una cultura visual però opta per expressar-la a través de la plàstica, un fet que no només no pot ser obviat sinó que cal valorar en totes les seves implicacions, començant pels aspectes tècnics i formals més elementals —un artista que pinta ha de conèixer el mitjà amb el qual treballa— fins a les subtileses conceptuals que, per descomptat, no tenen perquè estar renyides amb la dimensió pràctica o manual de la disciplina.
L’exposició col·lectiva que actualment es pot veure a la Les Bernardes de Salt suposa una ocasió immillorable per repensar totes aquestes qüestions a la llum de les obres de set artistes que es troben en la seva maduresa creativa i que, a més, treballen una mica a contrapèl (à rebours, que diria Huysmans): són contemporanis sense renunciar a la pintura —encara que no pintin, com és el cas de Manel Bayo— i a la memòria que aquesta sempre porta incorporada. La fòrmula ens la va regalar Scott Fitzgerald en el darrer gir del seu gran Gatsby: «I així seguim endavant, barques contra el corrent, empesos incessantment cap al passat».

Col·lectiva
Casa de Cultura les Bernardes, Salt. Carrer Major, 172.  H Del 10 d’octubre al 4 de novembre. De dilluns a divendres de 10 a 13 h i de 16 a 22 h. Dissabtes de 16 a 20 h. Festius tancat.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: