La fotografia (i l’amor) és un avatar.

El Centre Cultural la Mercè va presentar una insòlita exposició de Jordi Puig integrada pels retrats de parelles d’enamorats. La mostra estava plantejada com una instal·lació que ens parlava dels afectes humans i, també, de la seva sinistre escatologia. Les imatges, juntament amb altres projectes, es poden seguir visionant al web del fotògraf.

Si acceptem que totes les fotografies són igualment veritables i que, per tant, qualsevol imatge —no manipulada— té la mateixa relació umbilical amb la realitat, aleshores per què solem descartar determinades versions a favor d’unes altres o, encara més, per què ens atrevim a proferir frases del tipus «aquesta foto no sóc jo» o «en aquesta imatge no sembla ella» (malgrat que tant el «jo» com el «ella» retratats es corresponen objectivament amb la imatge que aquests ofereixen al món)? La resposta, òbviament, ens remet a la laboriosa tasca vital que tot ésser conscient porta a terme de cares a fabricar la seva identitat projectiva. En paraules de Jana Leo: «Idealitzem a les persones —inclosos a nosaltres mateixos— perquè del seu ésser inexistent, de la seva indefinició, neixi el seu ésser real. Les fotografiem per testificar aquell ésser inventat. I en aquell gest les tenim, són nostres perquè nosaltres les hem creat. En una mena d’extensió narcisista del nostre jo en l’altre, del nostre ideal en la seva imatge, ens rendim fascinats davant de l’ésser virtual que nosaltres mateixos hem produït. Aquest procés s’alimenta recíprocament fins a l’infinit: per estimar a l’altre el fotografiem, en veure la seva imatge, el nostre amor s’intensifica i aquella afecció ens impel·leix a tornar-lo a fotografiar…»
D’això es tracta: fotografiem perquè dubtem de la realitat de les nostres vides. Fotografiem per aixecar acta notarial d’uns sentiments o d’unes situacions que corren el risc de desaparèixer engolides pel magma homogeneïtzador de la memòria. Fotografiem, no per vèncer a la mort —la definitiva mort que vela la imatge per sempre de negre—, sinó per suportar les petites morts que la preludien, aquella successió de batalles perdudes en la nostra guerra contra el temps.
Què succeeix, tanmateix, quan qui realitza la fotografia no té cap mena de vinculació afectiva amb el referent fotografiat, quan l’encarregat de certificar el joc de màscares és una mena de forense armat d’objectivitat? Què succeeix quan el responsable d’embalsamar el nostre amor opta per un document que mostra, sense filtres ni distorsions aparents, el dilema descarnat de la nostra frontalitat? La resposta, de nou, ens la regala Jana Leo: «El fotògraf creu fotografiar allò que veu; la sorpresa ve quan veu allò que ha fotografiat». La paradoxa no pot ser més gran: són les imatges frontals i estàtiques —pròpies, per altra banda, dels documents oficials— les que resulten més inquietants en la mesura que la seva càrrega simbòlica es manté intacta sota la façana hermètica del rostre-màscara. Aquella mena de «déu ortopèdic» que és l’home —com el va qualificar Freud al seu Malestar de la civilització— abandona les pròtesis a l’entrada del «photomaton»: desarmat, ja no ens parla del què voldria ser sinó del que és, a saber, un cos que desitja mentre evita, com la pesta, la veritat incòmoda que li recorden els miralls.
Jordi Puig (Barcelona, 1963) se’ns torna a revelar com un mestre a l’hora de realitzar inventaris de rostres aparentment anodins que ens dirigeixen la mirada a la recerca d’una complicitat impossible: l’amor que uneix els seus retratats el percebem tan sols com un afer privat. El que si veiem, en canvi, són les marques que deixa. I el que si intuïm, en darrera instància, són les cicatrius que algun dia serviran per parlar de la seva absència.