A través del mirall: Joan Fontcuberta

Joan Fontcuberta porta al Museu de l’Empordà una selecció d’imatges fetes per subjectes anònims a Internet. Lexposició, que es podrà visitar fins el proper 11 de novembre, posteriorment viatjarà a Granollers, Mataró i Terrassa. La mostra ha estat comissariada pel mateix artista i per Ramon Parramon (director d’ACVic).

«La història de la fotografia ha tingut dos períodes d’esplendor: un al seu començament (Daguerre) i l’altre al final del seu desenvolupament fins a data d’avui. Allò que es troba entre aquest començament i aquest final és en la seva majoria qüestionable […] ja que difereix de l’autèntica tasca del fotògraf, una tasca que no pot separar-se de les maneres de veure del seu temps», va sentenciar l’any 1929 Franz Roh, autor del mític assaig Foto Auge. Justament per això, no és estrany que Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) inclogués el text de Roh al magnífic recull sobre estètica fotogràfica que va publicar, fa quasi una dècada, amb l’editorial Gustavo Gili (imprescindible al nostre país per als teòrics de la matèria). I és que l’autor de El beso de Judas. Fotografía y verdad (2002) ha mostrat sempre una enorme preocupació per la relació que manté la imatge i els seus suports i, per extensió, per l’essència i el valor (de veritat) de les imatges enregistrades pel dispositiu fotogràfic.
De fet, Fontcuberta ha deixat clar en alguna ocasió que la història de la fotografia pot ser entesa com una progressiva cura d’aprimament: d’una imatge grassa a una imatge prima. El punt de partida és el mateix escollit per Roh: «El daguerrotip va néixer gras, i la seva evolució natural va anar fent el seu suport cada vegada més lleuger fins a desaparèixer i esdevenir immaterial». En tot cas, la fotografia no seria un cas aïllat en aquest procés de desmaterialització que, per exemple, afecta fins i tot a quelcom en principi tan tangible com és la gastronomia: la singularitat de la fotografia rauria en la permanent dialèctica que ha mantingut entre un i altre component, entre l’aspecte informatiu (arxiu) i l’objectual (museu o galeria d’art). És la clàssica distinció entre ànima i cos (el soma/sema platònics): el corpus misticum (l’ingeni creador) versus el corpus mechanicum (el resultat material de l’obra com a objecte artístic). Les implicacions d’aquesta dualitat són molt més àmplies del que hom pot imaginar d’entrada. El mateix Fontcuberta n’explica les conseqüències: «La desmaterialització de l’obra, és a dir, el predomini d’un corpus misticum desproveït d’un corpus mechanicum, fa que el mercat de l’art es desplaci de la venda de mercaderies a la gestió de drets d’autor»…

L’exposició que actualment acull el Museu de l’Empordà de Figueres, malgrat titular-se A través del mirall, no vol ser cap homenatge a l’univers de Lewis Carroll: es tracta de rastrejar a internet la curiosa afecció de molts cibernautes per fotografiar-se a ells mateixos utilitzant un mirall. Tornant a Franz Roh, sembla que la paràbola es tanca: des de les fundacionals Meninas de Velázquez (una pintura que, gràcies al mirall que conté, Michel Foucault va considerar «pura representació» alliberada de la relació que l’encadenava) fins als més diversos exercicis fetitxistes marcats per la soledat i l’ocultament de la identitat mitjançant el flash (que normalment serveix per fer just el contrari), la imatge «s’aprima» a mesura que la identitat que custodia es dissol en aquesta mena de magma  fet de visibilitat insubstancial.
En darrera instància, l’exposició A través del mirall, serveix a Joan Fontcuberta per «exemplificar» —o, fins i tot, per «il·lustrar» de manera pràctica— allò que ell mateix ha batejat com a «postfotografia»: una nova estètica de l’accés caracteritzada, entre altres elements, per la desaparició fàctica dels autors —el fotògrafs en general, però de manera molt especial els fotoperiodistes—, la substitució de la creació per la prescripció —es tractaria de confegir sentit i no pas de generar noves obres— o, en darrera instància, el potenciament d’estratègies apropiacionistes d’acumulació i reciclatge destinades a posar en entredit el farratge visual que reclamen uns usuaris-productors que prefereixen la velocitat a l’instant decisiu o, encara més, la rapidesa al refinament conceptual.  Tornant a Roh: «l’autèntica tasca del fotògraf no pot separar-se de les maneres de veure del seu temps».

Joan Fontcuberta
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2.  H Fins l’11 de novembre. De dimarts a dissabte d’11 a 19h. Festius d’11 a 14h.