Skip to content

PABLO REY: fidelitat a la pintura

15 September 2012

Pablo Rey (Barcelona, 1968) fa ans que, des del seu estudi de Sant Feliu de Guíxols, manté un diàleg inacabable amb la pintura de filiació abstracta.

 

 

Pablo Rey (Barcelona, 1968) forma part d’una generació d’artistes que, per raons estrictament cronològiques, han tingut la possibilitat d’escollir la pintura entre un ventall d’opcions artístiques molt més ben situades, si més no en aparença, de cares a assumir els reptes propis de la contemporaneïtat: la seva —que també és la nostra— no és una cultura preocupada pels valors plàstics ni pels processos lents associats a determinades tècniques tradicionals sinó, just al contrari, és una civilització centrada en les imatges intangibles de producció ràpida i consum immediat.

Amb tot, la voracitat visual del seu temps no ha aconseguit desdibuixar una trajectòria que s’inicià en el mateix nucli familiar: fill del també artista Gabino Rey, d’ell en va aprendre la responsabilitat de portar a terme una pràctica extremadament complexa, entre altres raons, per l’imponent tradició que acumula. També devia ser en la densa matèria plàstica del seu progenitor —un artista tangencialment figuratiu— on va familiaritzar-se amb les potencialitats del color i on va començar a gestar la possibilitat d’emancipar-lo de la forma: el quatre anys que va passar al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona —sobretot dibuixant—, o les llargues jornades de «plenairisme» realitzades en companyia de son pare, van servir per posar les bases d’una mirada íntimament pictòrica que, uns anys més tard, trobaria el seu contrapunt alliberador en la bulliciosa vida novaiorquesa.

Aquest és Pablo Rey: un artista format en la tradició figurativa que, de manera «natural», ha evolucionat cap a un tipus d’abstracció pura que, en cap cas, suposa una negació de la seva antecessora. De fet, per més mandra que faci, cal tornar-ho a dir: de la mateixa manera que tot l’art és, en major o menor mesura, conceptual —que no hi ha concepte, en Velázquez?— mentre que només una part ho és «estrictament» —una acció, un gest performàtic, donat el cas— tota la pintura és «real» malgrat només una part —importantíssima, i fins fa poc predominant— intenta reproduir «mimèticament» allò que anomenem natura. Ja fa una colla d’anys que Rubert de Ventós —seguint a Bergson— ens feia notar la diferència quan demanava a l’espectador —amb una urgència que no ha tingut la resposta adequada— que distingís entre realitat i natura, entre l’univers dels possibles i la cosa concreta: com s’explica, sinó, la feliç coincidència entre les formes que descriu la geometria fractal i segons quins organismes naturals? No cal donar-hi massa voltes: una cosa és el tauler d’escacs i una altra les regles del joc que s’hi escenifica.

Per això l’etiqueta «abstracta» és tan insuficient: les pintures de Rey son reals, molt reals, tot i que, abans que cap altra cosa, són en primer lloc pintura. I ritme: la seva aventura plàstica només pot entendre’s a la llum d’un gest recursiu que intenta convertir el quadre en un enregistrament pulsional on la vida hi sedimenta en una mena d’intèrval de duració. Per això el temps és el seu altre gran aliat: la pintura conserva el moviment del món perquè en ella segueixen vigents totes les seves contradiccions. La fotografia, ens deia Rodin, «menteix, ja que en la realitat el temps mai s’atura»; i el cinema, podem afegir nosaltres, també menteix: no importa si congelem el temps una vegada o vint-i-quatre cada segon, allò que es perd, la temporalitat, la duració, es perd perquè s’ha oblidat la carn, la matèria pictòrica. A la fotografia, al cinema, un únic punt de vista —per més que s’intenti sumar molts únics punts de vista— no pot contenir mai la contradicció, la paradoxa que actualitza la pintura: una simultaneïtat de temps, una sedimentació d’instants permanentment recuperats per a la mirada.

Des del seu estudi de Sant Feliu de Guíxols —compartit amb el poeta Carles Lapuente— Pablo Rey lamenta que la cultura s’hagi instal·lat en el simulacre i la banalitat. L’antídot que ell proposa, malgrat ser d’un sentit comú palmari, passa massa sovint desapercebut: mantenir-se fidel a la pintura i seguir treballant des de la més absoluta de les sinceritats. Per estrany que sembli, amb això n’hi hauria d’haver prou.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: