Skip to content

20 ANYS DE GALERIA HORIZON

7 September 2012

L’espai d’art de Colera celebra el seu vintè aniversari amb una mostra col·lectiva que ens serveix per fer balanç de la seva llarga trajectòria. Hi exposen vint autors nacionals i internacionals de reconeguda solvència i íntimament relacionats amb la galeria.

 

 

Hom té la temptació de començar disparant en direcció al lloc comú, a saber, el que ens permet afirmar amb seguretat que l’èxit d’una galeria —que, en el cas que ens ocupa, vol dir arribar als vint anys— és fruit de la coherència dels seus plantejaments, de la qualitat de les seves propostes, de la professionalitat dels seus responsables, del planter dels seus artistes, i d’un llarg etcètera que, d’alguna manera, només vindria a engrunar allò que resulta obvi: que si una galeria d’art ha sobreviscut és, en gran mesura, perquè ha fet la feina que se l’hi suposa.
Justament per això, també és possible invertir l’interrogant: per què han fracassat tants projectes igualment lúcids i, sobretot, d’entrada molt més ben situats des d’un punt de vista geogràfic? Només cal tenir en compte l’exemple de la capital gironina: espais com la galeria Només Art, Giart o La Galeria Presenta —per citar els darrers tres casos de fallida cultural a la nostra ciutat— han tancat les portes els últims anys malgrat treballar, com se sol dir, en la direcció que toca. A les antípodes es mantenen, en canvi, negocis galerístics que, tot i ser perfectament legítims, s’han limitat a subministar amb monòtona regularitat endogàmica els productes que s’espera d’ells sense forçar —o dilatar— els límits d’un art que només té sentit quan parla del temps que l’ha vist néixer (en el millor dels casos, anticipant-ne els problemes i les paradoxes). Quin és el secret de la supervivència, per tant, més enllà de la qualitat del projecte galerístic?

Ras i curt: la xarxa de complicitats. El gran mèrit dels responsables de la Galeria Horizon de Colera rau en la seva capacitat per amalgamar una heterogènia selecció de personalitats que n’han acotxat, any rere any, l’existència. Ens referim, per descomptat, als artistes que hi exposen amb assiduïtat, però també a la gent que ha col·laborat per tirar endavant un insòlit projecte editorial com pot ser la revista d’art i filosofia Outer Horizons (dissenyadors, traductors, crítics, fotògrafs…), o els que s’han desplaçat regularment a totes i cada una de les inauguracions (o festes, presentacions, homenatges…) sense arrufar el nas davant la incomoditat que suposa haver d’anar fins al penúltim poble del nord de la Costa Brava: persones que han sabut valorar l’espai de Colera exactament com el que és, un oasi de verdor enmig de l’aridesa que ens envolta.
Amb tot, és important no oblidar un tercer element que pot passar desapercebut: al costat del rigor, aquesta «xarxa de complicitats» hauria estat insuficient sense una veritable vocació internacional. A diferència d’altres espais del nostre petit país —entestats a mirar-se el melic—, Silvy Wittevrongel i Ralph Bernabei han sabut rendibilitzar els seus orígens —ella belga, ell novaiorquès— i han infiltrat amb regularitat profilàctica mirades foranies al costat d’una mesurada i acurada selecció del bo i millor de casa nostra: exposicions com la de Yoshi Zenitani o la d’Àlex Nogué, o la presència d’autors d’enorme prestigi com Dani Karavan o Edvard Lieber al costat de sòlids «valors autòctons» com poden ser Enric Ansesa o Joan Pere Viladecans, vindrien a exemplificar aquesta doble direcció local-internacional que, al final, és relativament senzill intuir que hauria de caracteritzar qualsevol proposta cultural —sigui quina sigui la disciplina— que pretengui assumir una mínima volada.
En darrera instància, l’exposició que dissabte passat es va inaugurar serveix per fer balanç d’aquestes dues dècades de treball ininterromput realitzat des de la perifèria: vint artistes de casa i de fora que encarnen l’art que està a cavall del segle XX i del XXI, un art que s’ha gestat enmig d’un període de llarga decadència i que, gràcies al treball pacient de revisió transhistòrica, està en ple procés de reconstrucció. La seva formalització intermèdia, malauradament, és el que la crisi global amenaça de manera mes severa.

Artistes participants:
Edvard Lieber, Victor Ramírez, Hélène Yousse, Joan Pere Viladecans, Enric Ansesa, Gabriel, Vicenç Viaplana, Lluís Lleó, Takesada Matsutani, Àlex Nogué, Riera i Aragó, Arranz Bravo, Enrique Brinkmann, Albert Merz, Yoshi Zenitani, Helmut Metzner, Ralph Bernabei, Juan Bufill, Dani Karavan i Rafa Forteza.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: