Viatge d’una taca a través del quadre

Àlex Pallí planteja una exposició a tres bandes, que compta amb la pintura, la seva imatge videogràfica i la música que Xavi Lloses ha realitzat per a l’ocasió. La mostra ocupa la darrera planta del Monestir de Sant Feliu de Guíxols.

John Berger li va enviar a John Christie una taca de vermell cadmi que, segons ell, ajudava a entendre Caravaggio, l’amor i la innocència, com aquell que no vol la cosa. És clar que Berger és un escriptor, malgrat que de tant en tant es dediqui a teoritzar sobre l’art amb encert ben desigual (Modos de ver és, en sentit estricte, el que el seu nom indica: un assaig tan aleatori com subjectiu). El vermell de Berger va creuar l’Atlàntic i es va quedar tan ample, entre altres raons, perquè només era un color, una determinada longitud d’ona que no comptava amb el gest articulador, amb la complicitat de la forma que, sigui quina sigui la seva gènesi, fa les funcions d’embarcació. N’hi hauria hagut prou aixafant aquella taca viatgera —encara que fos amb el peu, com si es tractés d’un escarabat— per convertir-la en una altra cosa molt més «plena» de significat: aleshores el vermell de Berger hauria incorporat la intencionalitat d’un gest que, d’alguna manera, seria el que l’emanciparia de la resta de taques orfes de pare o, per entendre’ns, seria el que l’habilitaria com a obra d’art embrionària.

De fet, tota l’aventura plàstica d’Àlex Pallí (St. Feliu de Guíxols, 1972) sembla basar-se una mica en aquest intent permanent per cedir protagonisme a les taques de color sense renunciar a la possibilitat de col·lonitzar la forma mitjançant un gest pictòric que, en el seu cas, aspira a una existència minimitzada. El que no resulta mínim, per contra, és l’espai on transcorre aquesta «existència» o, per seguir amb la metàfora de Berger, l’oceà on s’escenifica el periple plàstic: Pallí planteja les seves pintures a partir d’unes coordenades precises que recorden a les d’una escenografia on s’està a punt de representar una obra aparentment aleatòria. Res més allunyat de la realitat: l’artista ganxó demostra un control absolut sobre un espai que, fins i tot, es permet desdoblar en el seu espectre videogràfic: com en un joc de miralls impossible, la pintura dialoga amb la seva antítesi —el píxel— al ritme d’una música que Xavi Lloses ha creat per a l’ocasió. El que s’esdevé és un diàleg a tres bandes marcat pel signe de la descomposició: de la matèria del color, passant per la llum intangible, fins al volàtil material sonor.

Àlex Pallí Vert
Monestir de Sant Feliu de Guíxols. Plaça del Monestir s/n.  H Fins el 21 d’octubre. Diari d’11 a 21 h. www.alexpalli.com