Skip to content

DOLORS RUSIÑOL MASRAMON: el somni de la pintura

28 August 2012

Rusiñol Masramon ens rep al seu estudi del barri de les Planotes d’Olot: hi és des de fa sis anys, tot i que a la capital de la Garrotxa  hi va arribar, a finals dels vuitanta, per donar classes a l’Escola d’Art, on encara avui treballa compaginant la feina d’artista.

 

 

A les pintures de Dolors Rusiñol Masramon (Vic, 1959) sovint hi descobrim personatges ajaguts a terra en posició fetal, concentrats en aquella mena de son primigeni anterior a tota forma d’activitat conscient. També és recurrent la presència de cossos que desafien la gravetat —Dreaming on the moon— gràcies al fet de trobar-se còmodament instal·lats dins un magma pictòric que hom intueix idèntic a la matèria de la que estan fets els somnis: el món, la realitat, en tots els casos, és quelcom que apareix en la distància, aplaçat pel desig insatisfet d’aquell que vol seguir somiant («Enfin, mon âme fait explosion, et sagement elle me crie: N’importe où! n’importe où! pourvu que ce soit hors de ce monde!», va escriure Baudelaire: la meva ànima vol ser a qualsevol lloc, però fora d’aquest món); la pintura de Dolors Rusiñol se’ns mostra revestida d’una rara aparença onírica que, malgrat tot, no aconsegueix restar intensitat a la presència de les coses: és com si l’artista reivindiqués, des del territori que acoten els seus quadres, la possibilitat d’una existència alliberada de les coordenades habituals o, per entendre’ns, la necessitat de mirar des d’una talaia emancipada dels filtres imposats per la raó.

Res a veure amb el surrealisme i els seus excessos articulats des de la quimera d’un hipotètic subconscient —mala literatura, per altra banda— sinó, més aviat, amb tot el contrari: es tracta d’escenificar, mitjançant la pintura, «la possibilitat de l’impossible». La frase la va escriure el filòsof Adorno, a propòsit del pensament de Walter Benjamin, a la seva Minima Moralia: «die Möglichkeit des Unmöglichen», una paradoxa aparent que es resol en la restitució del paper propedèutic del somni. D’això es tracta: «Despertar, conrear la vigília i la vigilància, però al mateix temps romanent atent al sentit, fidel als ensenyaments i la lucidesa d’un somni, curosos del que el somni proporcioni al pensament, sobretot quan ens fa pensar la possibilitat de l’impossible». I és que, en darrera instància, «la possibilitat de l’impossible no pot sinó ser somiada, però el pensament, un pensament completament diferent de la relació entre el possible i l’impossible, […] té potser més afinitat que la filosofia mateixa amb aquest somni. Caldria seguir vetllant el son encara que fos despertant».

I quin lloc millor que l’art —o la pintura— per portar a terme aquesta «vetlla»? Per això a Adorno el seduien els relats de Kafka o, encara més, l’aparent absurd existencial que acompanyava els personatges de Beckett: perquè en ells es posaven de manifest tots els excessos propis d’una identitat moderna obsessionada amb el subjecte i el seu Ego desmesurat. En aquest sentit, no ha d’estranyar-nos que davant dels personatges que habiten les pintures de Dolors Rusiñol hom tingui la sensació de retrobar a aquells Vladimir (Didi) i Estragon (Gogo) que mataven el temps jugant amb la bola del món mentre esperaven un maleït Godot (Déu?) que mai acabava d’arribar (Qui si arribava, en canvi, en la genial sàtira de Beckett, era el pervers Pozzo acompanyat pel seu esclau Lucky, que vol dir «afortunat»: ell encarnaria la manca de sentit d’una realitat que se’ns ha fet estranya a base de perseguir quimeres sense substància).

Tota l’aventura plàstica de Rusiñol Masramón participa d’aquesta ànima existencialista sense renunciar al seu valor més preuat: la ironia. I no només això: al tedi  de l’observador desmotivat, Rusiñol Masramon hi contraposa la realitat d’una pintura que s’afirma des de la seva estricta materialitat, des de la seva autenticitat plàstica, des del seu ésser superfície, continent i contingut. No cal dir que la figuració de l’artista vigatana és, com ho podia ser la de Balthus, enormement enganyosa: allò que veiem és més un mirall que no pas una representació o, per dir-ho d’una altra manera, són els personatges pintats els que ens observen, de reüll, amb certa condescendència.

Des del seu estudi del barri de les Planotes d’Olot —hi és des de fa sis anys, tot i que a la capital de la Garrotxa  hi va arribar, a finals dels vuitanta, per donar classes a l’Escola d’Art, on encara avui treballa compaginant la feina d’artista—, Rusiñol Masramon pot seguir apostant sense presses pel somni de la pintura, a recer dels volcans adormits, cartografiant aquella altra realitat que només s’ofereix als que no han perdut la capacitat per somiar desperts o, potser millor, per mantenir els ulls ben oberts mentre somien.

Advertisements
2 Comments leave one →
  1. miquel noguera permalink
    30 August 2012 15:28

    gran professora millor pintora!!

Trackbacks

  1. El Somni de la pintura « Escola d'Art i Superior de Disseny d'Olot

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: