JORDI PUIG: la dignitat del retrat

Jordi Puig (Barcelona, 1963) compagina la seva feina com a fotògraf estretament vinculat al món editorial amb la realització de sèries de retrats que, a partir dels fils conductors més insospitats, ens fan visibles rostres que són com el nostre.

Que la dignitat d’un retrat depèn, en primer lloc, de la dignitat del retratat, ho va demostrar sense voler Bernardo Torrens qui, encara no fa un mes, va acceptar l’encàrrec de pintar a tot un José Bono pel mòdic preu de 70.000 euros (el 18% d’IVA no estava inclòs); tampoc suposa un consol excessiu saber que Manuel Marín, un altre ex-president de la Cámara de Diputados, va refusar l’opció de ser immortalitzat per un pintor optant, amb polèmica inclosa, per una fotografia (!) que signava Cristina García Rodero i que només (ens) costa 21.000 euros (també sense IVA): deixant de banda que Bernardo Torrens és un pintor que intenta dissimular la seva palesa mediocritat rere l’efectisme més escolar i que García Rodero, per seguir essent creïble, mai hauria d’haver pervertit aquell registre etnogràfic que la va convertir en un referent pel gènere, haurem d’admetre que poc més de 100.000 euros a canvi de la immortalitat és un import raonable (i més si tenim en compte que Faust, pel mateix, va haver d’entregar l’ànima).

Immortalitat, i alguna cosa més. Es fa difícil no pensar en aquella cèlebre passejada d’Antoine de Roquentin, protagonista de La nàusea sartriana, per la galeria de retrats del Museu de Bouville: aclaparat per l’allau de mirades embalsamades, Roquentin sent un fàstig profund per uns homes que han intentat defugir la contingència pròpia dels mortals a través d’unes imatges que intenten legitimar-los davant dels seus conciutadans; són homes-rostre presentats en el seu esclat de dret (éclatant de droit, va escriure Sartre) que intenten convèncer l’espectador del seu caràcter indispensable, de la seva singularitat atorgada per una instància superior a la qual, per descomptat, nosaltres els mortals no podem demanar comptes: “Grandes padres de la patria, forjadores de la ciudad y de la moral, posaban ante la gloria con sus gestos de severo orgullo. Palpitaba en sus ojos brillantes un anhelo de realidad en estado sólido. Pero se trataba de un ejercicio de pura apariencia, de ambición desmentida por la historia”, ens recorda el poeta Luís García Montero a propòsit de la visió del protagonista de La nàusea.

Que la dignitat d’un retrat depèn de la dignitat del retratat també ho va demostrar, en el seu cas de manera ben conscient, Jordi Puig (Barcelona, 1963) quan, entre el novembre de 2003 i el gener de 2004, es va dedicar a fotografiar tots i cada un dels 799 habitants de Lladó (que és el poble on també ell viu i treballa): a les antípodes dels Marín, Bono, monarques o presidents de totes les repúbliques que es vulgui, els membres de la petita localitat empordanesa van acceptar cedir el seu rostre per tal de configurar un mosaic humà que, segons com es miri, vindria a ser la millor metàfora d’aquella cosa que fins no fa massa s’anomenava democràcia. Democràcia fotogràfica: els retrats de Puig tenen la possibilitat de  legitimar-se gràcies a la dignitat del retratat i no a l’escenificació impostada pròpia d’un gènere que la història de l’art ha convertit en l’aparador privilegiat dels poderosos.

Per això, d’ençà d’aquell primer retrat col·lectiu, Jordi Puig ha compaginat la seva feina com a fotògraf estretament vinculat al món editorial amb la realització de sèries de retrats que, a partir dels fils conductors més insospitats, ens fan visibles rostres que són com el nostre. A la seva magnífica pàgina web (www.jordipuig.com) qui vulgui podrà encarar la frontalitat acusadora d’uns turistes segrestats per a l’ocasió; o percebre els poderosos llaços invisibles que mantenen unides les parelles de bessons; o retrobar la il·lusió i el desengany que conviuen a la mirada adulta unida a la memòria d’una joguina en desús; o fascinar-se per la iconoclàstia domèstica que tots practiquem; o enamorar-se de totes i cada una de les dames negres que converteixen la seva indumentària de festa en una rara declaració de principis que suposa un cant inigualable a la vida. La única cosa que no podrà sentir és aquell fàstic d’Antoine de Roquentin: com dèiem, la dignitat de tots els retratats per Jordi Puig és el que dignifica les seves imatges.