Skip to content

UN MIM DE PAPER

12 May 2012

A banda d’una llibreria de Banyoles, L’Altell d’Art és un espai que acull exposicions sense cap altra pretensió que la de fomentar la cultura entesa com a diàleg permanent entre disciplines. Mim Juncà hi exposa els seus «llibres» impossibles fins el proper 8 de juny.

 

Si a mitjan segle XVII hagués estat algú com Mim Juncà, enlloc de Descartes, l’encarregat de fonamentar el projecte modern a través del feixuc «dubte metòdic», és clar que la dissertació no només no s’hauria aturat en el cèlebre «cogito» (ni en aquell poderós Jo que esdevenia autoconscient a través del dubte) sinó que s’hauria dilatat en el temps fins al punt que encara avui (i suposant que l’hipotètic Mim Juncà de fa quatre segles tingués la longevitat dels patriarques del Pentateuc) seguiríem a les mans del «Geni maligne», dubtant de tot, inclús del propi Jo i de les seves certeses entotsolades.

I qui sap si, amb algú com ell, no ens hauria anat millor: que els somnis de la raó produeixen monstres ja ho va veure Goya (i, després, tots els anomenats «filòsofs de la sospita»: Marx, Nietzsche, Freud); els mateixos monstres, per cert, que produeixen els somnis de l’economia global alimentats, al seu temps, per la suma de somnis individuals, pel desig insatisfet d’aquell Ego solipsista fatalment inaugurat per Descartes. En tot cas, el preu que seguim pagant per aquesta identitat «a prova de bombes» és enormement alt: davant de la idea d’un poder solitari sense referents externs i estables als quals interrogar a l’hora d’actuar (a banda, és clar, de la raó), no ha d’estranyar-nos que el subjecte es replegui en ell mateix i que, en el sentit existencial que li va voler donar Sartre, es vegi obligat a escollir enmig del no-res.

Mim Juncà, per tant, és un artista que s’expressa una vegada i una altra amb ànima de paper instal·lat (de manera ben poc confortable) en el dubte pre-cartesià: «Ara estic descobrint la trampa en la que jo mateix he caigut i segueixo preparant», confessa en un dels opuscles que ha desplegat a les parets de l’Altell: «Fem les coses perquè en passin altres, i volent molt clarament que el que passi no ens perjudiqui i si pot ser inclús ens aprofiti. Ara resulta, no sé com hi arribo, que em convé caure; tancar l’expedient i fer-ho de la pitjor manera, és el meu ideal». Un ideal, no cal dir-ho, situat a les antípodes del somni modern, suportat per un Jo ruïnós que intenta establir ponts de contacte amb altres Jos, no tant per una qüestió d’ètica elemental com de pura supervivència.

El resultat, com ja sol ser habitual en les propostes del banyolí, és una exposició impossible, entranyable, fràgil, íntima, irònica, i que podem percebre com a profundament transcendent. I tot plegat, amb només quatre papers i algunes paraules…

 

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: