Skip to content

CARME PUJOL: repensar l’escultura

7 May 2012

Carme Pujol (Banyoles, 1966) s’atura en el camí per reflexionar a l’entorn de la seva pràctica com a escultora. L’acompanyem en aquest parèntesi necessari…

 

Per més que a Carme Pujol (Banyoles, 1966) li pugui semblar perfectament normal formar part d’una família d’adobadors de pells que han treballat a la capital del Pla de l’Estany, com a mínim, des de mitjan segle XIX; per més que no li suposi cap motiu de sospita ser la tercera d’entre quatre germans que es dedica a l’art (les tres quartes parts de la nissaga: dos músics i una escultora); o per més que les mares pianistes siguin molt més escasses que, posem per cas, les mares mestra o dependenta o infermera; per més que tot plegat formi part de la seva biografia i que, justament per això, no puguem inscriure-ho en l’apartat de rareses sobrevingudes per l’acció de l’atzar (o adjudicades per l’acció de voluntats o esdeveniments gens atzarosos), Carme Pujol no sembla perdre mai la perspectiva ni la calma fins al punt que, ara com ara, confessa haver decidit plegar veles una temporada per repensar la seva feina com a escultora.

Es tracta d’una determinació que, atès el perfil biogràfic de Carme Pujol, pot resultar sorprenent però que, en realitat, és més aviat la conseqüència lògica del fet de ser coherent: l’artista banyolina explica que el seu treball “parteix del que passa al meu voltant, tant en l’àmbit de les percepcions com en l’àmbit emocional;  vaig treballant les diferents situacions en què em trobo a partir de reflexions i dibuixos i, poc a poc, van agafant forma…” Una forma que és la concreció d’un “procés, difícil d’explicar, pel què té d’intuïtiu i instintiu”, i que “remet a un espai personal interior on aprenc a créixer amb perseverança”. Per tant, si Pujol considera que cal revisar el conjunt de referents que fan possible la seva tasca com a escultora és, en realitat, per evitar de caure en la reiteració amanerada a la que tan acostumats ens tenen altres artistes que, essent com a màxim picapedrers, no dubten a l’hora de presentar-se com a escultors (sense entendre, per altra banda, que a un bon picapedrer no li cal ser escultor).

De fet, Carme Pujol s’ha vist impel·lida a repensar l’escultura (des de la pausa reflexiva, com dèiem) a causa, també, de la incertesa que acompanya la mateixa disciplina, com a mínim, des de fa cinquanta anys. Ho explicava Rosalind Krauss en un cèlebre assaig titulat L’escultura en el camp expandit (1979): “Havíem pensat [davant l’enorme varietat de pràctiques escultòriques] en utilitzar una categoria universal per autentificar un grup de particulars, però ara la categoria ha estat forçada a cobrir tal heterogeneïtat que ella mateixa corre perill de col·lapsar-se”; per això Krauss optava per una definició negativa de l’escultura (“escultura és allò que no és ni arquitectura ni paisatge”), i per això artistes com Barnett Newman podien ironitzar amb frases del tipus: “L’escultura és allò amb el que topes quan retrocedeixes per mirar un quadre”. O Robert Morris: “…la condició d’escultura es redueix quasi del tot a la simple determinació de que és el que està a la sala [d’exposicions] i que no és realment sala”.

Amb tot, i situant-los a les antípodes de Krauss i companyia, tampoc podem obviar a tots aquells que encara consideren que una escultura és (o hauria de ser), per sobre de tot, un monument. Gràcies a aquesta concepció commemorativa (i primitiva) de l’escultura, molta gent (encapçalats sempre per un polític que se somia esteta) considera raonable que es dediqui un monòlit a El cavall Cerdà a Puigcerdà, (oda a la raça hispano-bretona de cavalls), o que es reti Homenatge a Félix Rodríguez de la Fuente a Ribes de Freser, o que, portat a l’extrem, Fofó (el pallasso que va inventar els soporífers Gaby, Miliki i Fofito) tingui el seu racó a Lloret de Mar (i per no parlar, ja en l’esfera del deliri, d’aquell volum aberrant inspirat en el sàtrapa Fabra que Juan Ripollés ha perpetrat per a l’aeroport de Castelló).

És a dir: entre els que han desmaterialitzat l’escultura fins al punt de convertir-la en sinònim de no-res, i els que l’han relegat al paper subsidiari de commemorar vés a saber què, hi ha una escultura com la que persegueix Carme Pujol que no ha d’estranyar-nos que se situï en quarantena voluntària. La seva biografia l’immunitza de molts excessos (la memòria familiar d’uns adobadors que van treballar a El Tint), mentre que la seva sensibilitat li recomana silenci enmig del guirigall contemporani: l’exemple de Carme Pujol, que ha optat per repensar l’escultura, podria extrapolar-se a la resta de disciplines per intentar que aquesta crisi, al final, serveixi per alguna cosa.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: