Tenir cura del propi jardí

La intervenció escultòrica d’Enric Sala als jardins del restaurant Siloc de Girona és fruit de les primeres jornades ESEG, que volen agermanar l’experiència artística amb la gastronomia. En aquesta ocasió, la part comestible és obra del xef Ivan Torrent…

Es podria resumir la totalitat de la proposta ètica d’Epicur amb una única recomanació: «cal tenir cura del propi jardí». I és que el filòsof grec (S. IV a.C.) va haver de conviure amb l’expansió violenta d’Alexandre Magne i la consegüent caiguda de la civilitzada Atenes sota el jou d’un imperialisme que, com tots els imperialismes,  se somiava universal: eren temps convulsos —de crisi, com diríem ara— que convidaven al replegament intel·lectual a la recerca d’un grapat de consignes —com ara l’amistat o la persecució del plaer— per intentar fer més confortable el nostre breu trànsit per aquest món. En aquell context, el «jardí d’Epicur» era un espai físic ben real, on es trobaven els aprenents de filòsof i el mestre, però també una metàfora d’importants connotacions estètiques: un territori acotat i autàrquic capaç de fer possible aquella rara comunió que pot donar-se entre l’home i el seu entorn. L’art, sovint, és una mica com el jardí d’Epicur: un gual on es pot transitar al marge de les riuades; un refugi on repensar la nostra relació amb el món.

Quan l’Escultor Enric Sala (Vic, 1954) va decidir intervenir al jardí del Restaurant Siloc de Girona iniciava, potser de manera involuntària, un procés netament epicuri: la seva col·laboració amb el xef Ivan Torrent i amb l’historiadora de l’art Imma Boadas (responsable del projecte) demostrava la fertilitat de les trobades interdisciplinars en un espai de ressonàncies arcàdiques i, també, apostava fermament per un tipus d’experiència estètica global de marcada orientació hedonista que no renunciava, però, a l’acurada reflexió d’orientació panteista.
Per això la instal·lació de Sala és ambivalent: per una banda, entrellaça amb llençols els freixes que ressegueixen el perímetre del petit estanyol que, a la manera d’un «omphalos» dèlfic (o melic del món) assenyala l’eix a l’entorn del qual orbita el conjunt; mentre que, per altra banda, aïlla el centre de les mirades foranes amb l’objectiu de preservar, com dèiem, l’harmonia d’un jardí que vol sobreviure a les tempestes que assolen l’exterior. D’això es tracta: el maridatge entre la cuina d’Ivan Torrent i les escultures d’Enric Sala ens recorda que hi ha una possibilitat intacta per a l’art basada en la satisfacció de les pròpies expectatives i en la resolució de conflictes inexistents. En darrera instància, el més destacable és la recuperació d’un fragment de paisatge mitjançant una instal·lació que se situa en l’orbita de la millor herència del Land art: la dels Christo, Richard Long o Nacy Holt, entre altres.