ÁNGELES SANTOS TORROELLA: vida i mort de la pintura

El Museu de l’Empordà culmina, amb una extensa mostra, un any d’homenatges amb motiu del centenari del naixement de l’artista que va pintar, amb tan sols divuit anys, El món, obra emblemàtica del surrealisme peninsular actualment exposada al Museu Reina Sofía de Madrid.

Ramón Gómez de la Serna (“La zeta és un siete que oye misa”) va ser un dels molts intel·lectuals atrapat a la xarxa d’una Ángeles Santos Torroella (Portbou, 1911) que donava la benvinguda a la seva majoria d’edat amb una obra, El món (1929), que va desconcertar l’estereotipada societat val·lisoletana del moment: aquell esperit indòmit “d’ulls blaus i violetes —en paraules de Gómez de la Serna—, de llavis pàl·lids i rostre torbat per desigs fugaços» va decidir, un bon dia, encarar al seu pare per demanar-li una gran tela amb la que havia de pintar “el món”. Poca broma: “Hi vaig posar [en aquella mítica obra] tot el que aleshores havia vist, intuït i observat. L’univers, el cel, les ànimes i el món tangible que coneixia, les ciutats, les cases, la vida, els trens, les platges, els rius, els cementeris…” Com en l’Aleph imaginat pel geni de Borges, aquella joveníssima artista va somiar que era possible, encara que només fos per un instant, descobrir la totalitat continguda en un sol punt: “La escalera del sótano es empinada —va escriure l’argentí el 1949—, mis tíos me tenían prohibido el descenso, pero alguien dijo que había un mundo en el sótano. Se refería, lo supe después, a un baúl, pero yo entendí que había un mundo. Bajé secretamente, rodé por la escalera vedada, caí. Al abrir los ojos, vi el Aleph”.

Ángeles Santos va descobrir l’Aleph massa aviat —vint anys abans que Borges— i, justament per això, va haver de pagar un preu molt alt: l’artista que havia commocionat crítica i públic amb unes obres que competien directament amb la de coetanis consolidats (El gran Masturbador de Dalí, per exemple, també és de 1929), va sentir massa a prop l’alè fred de la mort, o potser va tenir vertigen davant la proximitat del precipici existencial, i va optar per iniciar una retirada prudent cap als territoris molt més acotats i segurs de la pintura tutelada pel gust acadèmic. De fet, Ángeles Santos prefigurava, amb aquest gest conservador, el gir que tot plegat hauria d’emprendre, pocs anys després, per culpa d’aquella Guerra Civil que tots van perdre.

Com molt bé assenyala Anna Capella a l’opuscle publicat per Edicions Vitel·la ara fa un any —i que donava el tret de sortida als homenatges que aquesta exposició culmina—, “Entre l’estiu de 1928 i l’estiu de 1930 a Ángeles Santos li va passar tota una vida per davant. Després tot es va fondre i en va començar una altra”. Per això l’exposició que acull el Museu de l’Empordà es divideix en dues parts diferenciades: la primera, que inclou obres del període 1927-30 i, la segona, més testimonial, que inclou pintures realitzades a Figueres als anys 50 fruit, la majoria, d’encàrrecs.

Amb tot, l’equació no resta tancada. El repte que tots els espectadors hauran d’assumir és el de desxifrar les claus que porten d’una etapa a l’altra o, per dir-ho d’una altra manera: l’exposició de Figueres ofereix una excel·lent oportunitat per intentar descobrir aquella mena de “pintura subterrània” que es manté intacta en tot la producció artística d’Ángeles Santos, més enllà de les contingències biogràfiques i polítiques, més enllà dels favors, sempre volubles, de crítica i públic. D’això es tracta: hi ha una Ángeles Santos pintora que s’afirma al llarg de tota la seva trajectòria, primer de manera turmentada i, després, com en sordina, replegada en l’espai domèstic d’un món que en va tenir prou veient la llum una sola vegada.