Skip to content

NARCÍS COSTA: les tres ànimes de l’escultor

22 April 2012

Narcís Costa (Girona, 1949) explora, mitjançant l’escultura, les possibilitats del ferro i de la fusta. El seu estudi de Roses està format per tres espais ben diferenciats.

 

En un dels seu mites més bells, el del Carro Alat, Plató explica quin és l’origen de la difícil convivència entre les tres ànimes que cada mortal allotja en el seu ésser precari i maltractat: felices en origen al seu món intel·ligible (aquell “Topos hiperuranos” situat més enllà del cel i que és idèntic, en molts sentits, al Paradís dels cristians), les ànimes marxen diàriament en processó, cada una a dalt d’un carro alat conduït per una auriga que intenta menar dos cavalls, un de blanc i un de negre. En un moment determinat, la plàcida processó s’estronca per culpa del cavall negre que, desbocat, surt del camí i arrossega la biga (així s’anomena el carro tirat per dos animals) cap al món sensible, que és el nostre, el d’arran de terra: l’auriga representaria la part racional de l’ànima, la que guia i condueix; el cavall blanc seria la part irascible, violenta (malgrat el que pugui fer pensar el seu poc protagonisme en el mite); i, és clar, el cavall negre seria la part concupiscible, sensual, esclava del desig i, també, la culpable d’una caiguda que rep com a càstig l’encarnació en un cos fet de matèria contingent que ha de patir, fins a la seva aniquilació, els embats del temps.

Narcís Costa (Girona, 1949) no té tres ànimes sinó que té tres estudis, tot i que, segons com es miri, ve a ser el mateix: la seva part racional o “ordenadora” es concreta en un primer espai de treball, més alt que no pas ample, “uterí” —en paraules seves— que conté totes les eines que fan possible el “miracle” de la forma; un segon espai, blanc, contindria els treballs finalitzats i que ja han estat exposats (la seva “violència” és molt subtil: suposen un punt i a part en el diàleg que l’escultor manté amb la matèria informe); i, en tercer lloc, un magatzem molt més fosc que allotjaria tot el desig contingut en la fusta i el ferro a punt per a ser escalabornats. Tres ànimes o tres estudis que il·lustren, com el mite platònic, la complexa naturalesa humana i la seva perenne necessitat d’ordenar allò que li subministra el desig a través d’un cicle que es manté permanent obert gràcies al poder de la violència (és el paper regeneratiu que Hegel reservava per a la guerra).

Amb tot, hi ha una prehistòria que pot ajudar a situar en el seu lloc precís l’escultura de Narcís Costa: fill de Can Costa, es va formar a la fusteria familiar (ubicada a tocar de Sant Fèlix, a Girona), badant entre taulons i serres incansables, obrint-se pas enmig de les serradures com un expedicionari ho faria entre la neu, participant en una empresa que per a ell devia tenir totes les característiques del joc, amarant-se, de mica en mica, de l’amor per uns materials que eren alguna cosa més que fusta, ja que la memòria els emmagatzema també com a tacte i com a olor a resina, que és la de la trementina i, per extensió, la de la pintura que utilitzen els artistes… Resulta senzill imaginar aquell Narcís Costa i, sobre tot, resulta encara més senzill recuperar-lo, cinquanta anys més tard, convertit en l’escultor que amanyaga un fragment de fusta provinent de la quilla d’una nau que ja no tornarà a solcar les aigües.

I és que, en darrera instància, aquesta és la seva dèria: “M’agraden els materials viscuts: no és tan una qüestió de reciclatge com el fet de saber que hi ha una història al darrera”; justament per això, els treballs de Costa són com una segona oportunitat: “Em resisteixo a que les coses morin, no m’agrada estar sotmès a les regles del consum pel consum” o, per dir-ho d’una altra manera: l’escultura —i, per extensió l’art mateix— és sempre una manera de conjurar la mort a través del seu present radical d’obra, és una estratègia per alliberar la matèria (els cavalls blanc i negre) mitjançant l’acció d’un artista (l’auriga) que, enlloc de crear, retroba la veritat que roman intacta a les profunditats del ferro i de la fusta. Per tot això és tan important el passat de fuster de Narcís Costa: perquè és ell —i només ell— allò que s’actualitza en el present suspès de totes i cada una de les seves escultures.

Advertisements
One Comment leave one →
  1. 28 May 2012 00:19

    Nerja is quite a pretty place to stay, there are lots of bars and clubs (not that you are old enoguh for them). a visit to the caves are a must. a short bus ride away is the water park at torre del mar. Nerja is a very english speaking place, so no need for spanish there. At nerja there is a land train or horse drawn carts so you can see around the town, the sea is really clear and the beaches are good, there are also internet cafes so you can keep up to date online, at night on the balcon de europa they have street artists, varying from people painting your picture , live statues, pan pipe players to magicians, it is one of the best places to go on holiday on the costa del sol, have fun

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: