Skip to content

Les apories de l’art

3 December 2011

El Bòlit de Girona acull dues mostres aquesta tardor: «Forever», una col·lectiva comissariada per Sílvia Dauder que es va poder veure a la galeria ProjecteSD la primavera passada, i dos vídeos de «viatges» de l’artista d’Arbúcies Tere Recarens.

 

«Aporia» significa, literalment, «sense camí». O, potser millor, «camí sense sortida»: malgrat la seva naturalesa irresoluble —com a mínim des d’un punt de vista lògic—, les apories caracteritzen bona part del pensament filosòfic o, com assenyalava Nicolai Hartmann, en són l’expressió més genuïna atès el seu caràcter obert (en tant que problemàtic) i directament contraposat a d’altres formes de pensament basades en sistemes tancats (com ara les matemàtiques). L’aporia més famosa ens la va regalar, fa més de dos mil anys, Zenó d’Elea: es tractava de la cursa desigual entre Aquiles i la tortuga que acabava «guanyant» el pacient queloni gràcies al metre d’avantatge que se li concedia a l’inici. Per més que s’afanyés Aquiles, enlloc de neutralitzar el metre de diferència, només aconseguia escurçar-lo infinitament. Com és de suposar, Zenó no va rendir-se mai a l’evidència de que «el moviment es demostra caminant» ja que els fenòmens son enganyosos i no sempre són un reflex prou fidel d’allò «real» (seguint l’ontologia defensada per Parmènides).

En tot cas, el pensament aporètic de Zenó —i aquesta és la gràcia de l’invent— ha generat més controvèrsies de les que hauria provocat una actitud més «sensata»: les refutacions lògiques, matemàtiques, físiques o filosòfiques a la seva cèlebre aporia constitueixen un apassionant viatge pel «camí sense sortida» que és el pensament mateix. Justament per això segueix brillant amb llum pròpia el diàleg imaginat per Lewis Carroll entre Aquiles i la tortuga («What the Tortoise said to Achilles») o, també per això, Isidoro Valcárcel Medina utilitza a Zenó com a punt de partida per parlar del temps (i de l’espai) a la instal·lació que presenta al Bòlit: perquè l’art és genuinament aporètic.

Valcárcel Medina, fidel a la seva finor conceptual, posa literalment sobre la taula qüestions cabdals relacionades amb la temporalitat que acceptem acríticament però que es troben en l’arrel mateixa d’allò que anomenem realitat. És a dir: pensem el temps com si fos diferent a nosaltres, com si existís a fora en un fluir constant convertit en prerrogativa innegociable per a totes les coses (res en aquest món existeix al marge del temps); el pensem des del present oblidant, massa sovint, que també ell és un producte de la història: de la història objectiva, integrada per tots els esdeveniments externs a nosaltres, i de la història subjectiva, la que articula la nostra consciència en forma d’intervals i de duració. Hi ha un temps físic, un temps psicològic i, és clar, també hi ha un temps molt més polièdric com el visitat pel geni artístic de Proust (influenciat per les investigacions psicològiques sobre la memòria de Paul Collier).

Ja ho deia Sant Agustí d’Hipona: «Et confesso, Senyor —escriu a les seves Confessions—, que ignoro encara que és el temps; i et confesso així mateix, Senyor, saber que dic aquestes coses en el temps, i que fa molt que estic parlant del temps, i que aquest mateix fa molt no seria el què és si no fos per la duració del temps». Valcárcel Medina ho podria subscriure literalment: a «Cuándo, dónde… y si es preciso cómo» juga amb el llenguatge i els conceptes, estirant-los i arronsant-los com si es tractéssin de rotlles de paper, assenyalant els nostres límits cognoscitius i, en darrera instància, cedint el pes de la reflexió a un espectador «condemnat» a interactuar amb l’artista si vol afegir una mica de llum al dens sotabosc reflexiu del murcià.

Deixant de banda la proposta de Valcárcel Medina —és amb diferència la més interessant—, hi ha també exposats al Bòlit la Rambla altres exemples d’aporia artística: l’homenatge velat a Sol Lewitt de Joe Scalan i el New Forever de Dora García ens tornen a submergir de nou en el territori de les paradoxes irresolubles, tot i que en el seu cas no tenen tant a veure amb el temps i amb l’espai com amb la relació entre l’artista i el públic. El problema és el de sempre: Dora García —i en menor mesura Scalan— especulen amb una curiosa entelèquia anomenada «públic» que a base de convertir-se en presupòsit dels seus treballs —un «públic» que farà això o allò altre— tendeix a passar perfectament desapercebuda. El drama de l’art contemporani és que de tant repensar-se, de tant recrear-se en l’anàlisi metal·lingüístic, de tant parlar de públic o de públics —d’espectadors i espectadores, diuen— s’està quedant sense audiència. Només cal mirar el trist paisatge que mostren les pantalles presentades per Dora García.

Una altra exposició, tot i formar part del mateix «paquet», és la que es pot veure a la Capella de Sant Nicolau a través dels vídeos de Tere Recarens: l’artista d’Arbúcies ha convertit tota la seva aventura creativa en un viatge alternatiu —a l’homèric— que és possible, entre altres motius, gràcies al canvi de paradigma que implica l’òptica femenina. I diem «femenina» i no «feminista» de manera molt conscient: com reclamava Carol Gilligan amb la seva proposta d’una ètica de la cura (ethics of care) contraposada als diferents models deontològics  (masculins), es tracta de repensar el conjunt de les relacions interpersonals tenint en compte factors menystinguts fins al moment. La reivindicació d’un jo atent i responsable en relació als altres s’endevina com el fil conductor.

És a dir: mentre que en els vídeos i accions d’autors com Bruce Nauman, John Baldessari, Chris Bruden o Marina Abramovic l’artista tendeix a dissimular-se en l’acció que presenta, Recarens es va visible en un intent de subratllar les subjectivitats que estan en joc i que, d’alguna manera, aporten contingut ètic (i polític) al que s’esdevé davant dels diferents dispositius enregistradors.

Podria ser la rebel·lió pacífica de Penèlope: surt del seu palau d’Ítaca a la recerca d’altres veus que l’ajudin a completar el seu món mutilat; bescanvia teixits i estampats com si es tractés de còdex sagrats; amb les imatges que recupera, fabrica veles pel seu vaixell que navega pel Mediterrani; o organitza una insòlita caravana d’artistes muntats a cavall que s’endinsa per a aquella «altra» Turquia silenciada… Tot plegat pot ser llegit com un procés de restitució dirigit envers un mateix (tere) i que evita, gràcies a això, la temptació neocolonial que encara arrosseguen els aprenents d’Ulisses. No cal dir, tancant el cercle, que tot viatge és també una gran aporia.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: