Skip to content

PEP ADMETLLA: Silenci i lentitud

8 December 2011

Pep Admetlla planifica les seves escultures des del seu estudi de Santa Eugènia

 

De les sis propostes que Italo Calvino volia preservar per al proper mil·leni —que ara és el nostre— la sisena no va poder arribar a ser presentada per culpa d’un ictus cerebral impossible de superar. Tot i saber, gràcies a la meticulositat dels manuscrits llegats pel mestre, que aquest darrer apartat de les seves cèlebres “Lezioni americane” hauria girat a l’entorn de la “Consistency” de treballs com, per exemple, el Bartleby de Herman Melville, resulta enormement suggerent, també, veure en el seu inevitable “silenci” una possibilitat molt fèrtil, com a mínim, per a les diferents manifestacions de les arts visuals contemporànies (hom no s’imagina una literatura silenciosa). És a dir: es tractaria de completar “lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat” —les “cinc propostes” que Calvino va poder fer en vida— amb una mena de silenci existencial, prenyat de significat i diametralment oposat al soroll del món. Silenci, també, com a sinònim d’introspecció, de retorn cap al nucli de tot raonament possible, lluny de la superfície polifònica de l’engany. Silenci, en darrera instància, en el sentit precís que li va voler donar el músic i compositor John Cage…

Pep Admetlla (Girona, 1962) afirma cercar permanentment un entorn de “silenci i lentitud” per a fer possible la seva tasca com a artista: des del seu estudi eugenienc —annex a l’habitatge familiar— planifica les escultures amb meticulositat d’orfebre tot i saber que el destí dels seus treballs només s’expressarà plenament en una altra escala. Per entendre’ns: la mida d’una escultura sempre hauria de ser proporcional a l’activitat humana destinada a donar sentit als volums infiltrats en l’espai públic de les nostres ciutats. Per això Admetlla treballa en silenci i lentitud a la recerca d’aquella “expertesa” reclamada per Quim Español: metalls, plastilina, cartró, fang, malles, fusta, llautó o sabó de glicerina (per una banda), i tisores, cúter, llapis, punxó, peus de rei, pinzells i ulleres “per veure-hi millor” (per l’altra), conformen el paisatge domèstic de l’escultor que cerca en la pràctica més immediata aquella forma de coneixement íntim vindicada per autors com Richard Sennett, la de l’artesà que reflexiona sobre el propi mitjà a recer de les inclemències meteorològiques (i encara més avui, que fa molt mal temps per a la cultura en general).

Amb tot, hi ha un altre Admetlla que no és ni lent ni silenciós: és l’activista cultural que repensa l’urbanisme i les possibilitats de l’arquitectura, que col·labora amb joves arquitectes (és cofundador de Nomas Land Studio i spaceGAP-archittecturSTUDIO) que s’implica amb fundacions com Atrium-Artis entestades en difondre els nostres artistes més propers —amb una més que lloable transversalitat generacional— o s’arremanga a l’aula de l’Escola Eiximenis per fer la feina de base que, ben mirat, és la única que resulta imprescindible.

Silenciós o no, en darrera instància, Admetlla és escultor: treballa amb la forma i, també, amb l’espai que aquesta genera. O, donat el cas, amb el buit mateix, cosí germà del silenci: Roberto Calasso —per seguir citant, juntament amb Calvino, erudits italians—, en un dels seus magnífics micro-assaigs dedicats a l’art en general, reflexionava sobre la nostra incapacitat per a suportar el Buit (la majúscula és seva), per a tolerar silencis en aquesta mena de relat permanent en el que tots vivim immergits. El florentí considerava que la funció del Buit és idèntica a la de l’oxigen en cas d’asfíxia “perquè una de les malalties més greus de les quals patim és la del Ple: la malaltia de qui viu en un continu mental ocupat per un remolí de paraules entrellaçades, d’imatges estúpidament recurrents, de certeses inútils i infundades, de temors formulats en sentències abans que en emocions”. De l’enumeració de desastres Calasso n’extreu una conclusió bàsica que podria ser un dels grans mals del nostre temps: la manca d’atenció, la incapacitat per a realitzar un viatge que ha d’anar necessàriament de l’exterior a l’interior.

Aleshores no ha d’estranyar-nos que Pep Admetlla defensi el seu replegament artístic ni que aposti per les emocions o la intuïció a l’hora de cercar les imatges de l’art. D’això es tracta: “Quan un artista crea una imatge –explicava Tarkovski– sempre està també superant el seu pensament, que és un no-res comparat amb la imatge del món captada emocionalment, imatge que per a ell és una revelació. Ja que el pensament és efímer, la imatge resulta absoluta”. No cal dir que l’escultura no és cap excepció.

Advertisements
One Comment leave one →
  1. 17 May 2013 14:39

    Would it be ok if I repost a few of your posts as long as I provide credit and sources back to eudaldcamps.

    com? My website is in the exact same niche as your site
    and my visitors could definitely gain from much of the knowledge you offer here.
    Feel free to let me know if this would be fine.

    Regards

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: