Skip to content

Nova Avantguarda: fotografia catalana dels 50 i 60

18 November 2011

Els clàssics de la fotografia catalana dels anys 50 i 60 arriben, a través de la Fundació Foto Colectania, al Museu de l’Empordà de Figueres.

 

El títol de l’exposició —Nova avantguarda— és un pleonasme de calaix que, tanmateix, revela amb transparència la naturalesa d’un anhel: quan Josep M. Casademont va encunyar el terme, en realitat, el què pretenia era subratllar —mitjançant la seva redundància— la frescor insòlita que suposava la mirada d’aquells autors enmig de la llarga nit franquista. Als anys 60, ser nou era difícil i estar atent a les avantguardes europees, encara més: però ser nou i avantguardista a l’hora era quelcom tan desllorigador que calia certificar mitjançant l’etiquetatge generalista però no per això mancat de sentit. Pepe Font —Director de Foto Colectania i comissari— desglossa les característiques que, amb rigor, ens permetrien parlar d’un «autèntic moviment»: l’existència d’un clar membre precursor (Català-Roca); l’homogeneïtat del grup; el referent d’un nucli central amb caràcter (Terré, Miserachs, Masats, Pomés i Maspons); i, finalment, la diversitat de posicionaments estètics dels seus membres bandejant, d’aquesta manera, l’esterilitat de les actituds doctrinàries.
Nou autors, malgrat tot, que van oferir la seva versió en blanc i negre —el color, aleshores, ja era una alternativa completament vàlida— d’una realitat social i, a través d’ella, d’una realitat política que començava a mostrar símptomes de debilitament (visibles, sobretot, a través de les contradiccions entre tradició rància i modernitat, entre sotana i biquini)… D’això es tracta: la mirada més intel·lectual de Casademont, al costat del pur instint fotogràfic de Francesc Català-Roca; el formalisme acurat de Catany, dialogant amb l’arqueòleg dels accidents que és Joan Colom; la ironia de Masats, fent de contrapunt a l’eclecticisme de Maspons; el geni de Miserachs, contrastat per la sobrietat de Pomés; o, en darrera instància, l’inquietant univers rastrejat per Terré, que va començar essent pintor i caricaturista, dues disciplines, val a dir, que va incorporar amb absoluta naturalitat a la seva pràctica fotogràfica.
Deixant de banda allò que resulta evident —la qualitat de les obres seleccionades— ens resta a nosaltres la responsabilitat d’actualitzar, mig segle després, els documents artístics que ens han llegat. O, per dir-ho d’una altra manera: hem de decidir si posem l’accent en el document i en allò que certifica o en el valor artístic de la seva realització. Martha Rosler parlava de dos moments en aquest tipus de fotografies: (1) l’immediat, instrumental, en el qual una imatge és captada a partir del flux del present i validada com a testimoni, com a evidència en el seu sentit més jurídic; i (2) el moment «estètic-històric» convencional, amb límits menys definits, en el qual la capacitat d’argumentació de l’espectador cedeix al plaer que es deriva de la «correcció» estètica o bella forma (no necessàriament formal) de la imatge. Aquest segon moment —segueix Rosler— és ahistòric perquè rebutja el significat històric «concret», però és «històric» en la mesura que és conscient de la condició de passat del temps en el que va ser presa la fotografia…
El risc que cal evitar és posar l’accent en el segon moment del que parla Rosler: cal entendre que sempre hi ha, de manera més o menys evident, una relació dialèctica entre el significat polític i el formal. Perdre de vista el caràcter històric de les fotografies de la Nova Avantguarda és debilitar-les i, potser també, condemnar-les a dissoldre’s en aquesta mena de pandèmia visual de la que sovint parla Fontcoberta. Per entendre’ns: mentre que els criteris estètics són mutables —de fet, aquesta és la seva naturalesa—, la història que es fa visible a través de les imatges no pot ser qüestionada a posteriori, per més que algunes interpretacions que se’n fan s’entestin a divergir. Mirar amb responsabilitat implica fer aquesta síntesi: reconèixer el document i gaudir-ne, també, gràcies a la seva qualitat artística.

Col·lectiva
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2.  H De l’11 de novembre al 15 de gener. De dimarts a dissabte d’11 a 19h. Festius d’11 a 14h.

 

 

 

Advertisements
2 Comments leave one →
  1. 18 November 2011 12:00

    Excel·lent aquest text, Eudald.

Trackbacks

  1. La vieja nueva vanguardia | analogicamentehablando

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: