Figueres recupera la ingravidesa

Més de 80 artistes, 35 espais expositius i 60 activitats, conformen la programació d’enguany de l'”Ingràvid“, el Festival de Cultura Contemporània de lEmpordà que, per tercer any consecutiu, apropa l’art contemporani al gruix de la ciutadania. Del 9 al 19 de novembre.

No s’ha de confondre la «ingravidesa» amb la «microgravetat»: mentre que la primera implica un equilibri perfecte de forces (on g és igual a zero… o «Z»), la segona només és possible quan ens trobem fora d’aquest planeta, per exemple, dins d’una esplèndida nau espacial; mentre que la «ingravidesa» es pot associar a una mena de parèntesi reflexiu —estable, malgrat la seva fragilitat—, la segona sol anar acompanyada de desorientació i de tota una sèrie d’efectes secundaris com ara l’alteració de les nocions bàsiques relacionades amb el temps i amb l’espai. Per això el Festival de Cultura Contemporània de l’Empordà és deu dir Ingràvid: perquè durant quatre dies aconsegueix una rara forma de convivència entre diferents pràctiques artístiques i públic, entre propostes culturals de caràcter netament contemporani i els usuaris d’un espai públic que poden incorporar-se amb naturalitat a una «festa» que no està renyida amb la reflexió. Només es tracta de perfeccionar la fórmula (que tan bons resultats ha donat en les darreres edicions) basada en uns principis que tot i ser bàsics massa sovint són obviats: que l’art forma part de la cultura i que la cultura, al seu temps, només té sentit quan aconsegueix amarar, en la mesura que sigui possible, la societat que la suporta. I que ningú s’enganyi: no es tracta d’alliçonar despistats sinó d’escampar, com una epidèmia, el dubte profilàctic per aconseguir demostrar, en darrera instància, que l’oci de qualitat no té per què fer pudor de crispeta ni dependre, en exclusiva, de l’espectacularitat.

Figueres ha resultat ser, en aquest sentit, la ciutat idònia: deixant de banda la temptació de portar els festivals als típics poblets «incontaminats» (amb l’objectiu inconfés de garantir la màxima privacitat d’una festa que es financia, paradoxalment, amb diners públics) i bandejant, també, el risc de passar desapercebut enmig de la saturada oferta cultural de les grans ciutats, els responsables de l’Ingràvid aconsegueixen que la capital empordanesa s’oblidi per unes hores del seu monocultiu dalinià i recuperi un lideratge cultural que Girona perd, amb l’excepció notable de les arts escèniques, a marxes forçades (si l’alternativa gironina a l’Ingràvid és l’Inund’Art, Figueres pot respirar més que tranquil·la: seria com comparar medicina forense amb nigromància).

Les xifres, malgrat la seva ingrata redundància, parlen amb veu alta: més de 80 artistes, 35 espais expositius i 60 activitats, que inclouen 35 exposicions, formen la programació d’aquest any que té la intenció, segons els seus responsables, «d’integrar-se a tots els àmbits ciutadans: infantil, escolar, universitari, familiar, gent gran, comercial, empresarial…». O, per dir-ho d’una altra manera: que l’Ingràvid més que un «festival» és una primavera creativa —a la tardor— que troba el seu sentit darrer en la democratització radical de l’espai públic i en la permeabilitat total.

Pot servir d’exemple l’èxt aconseguit pel taller que va impartir fa uns dies Kenneth Russo als avis del Casal de la Gent Gran de l’Obra Social «La Caixa» de Figueres o, ja durant el festival, el taller de fotografia infantil dirigit per la Tanit Plana a nens i nenes de 7 a 11 anys (les inscripcions es poden realitzar a tallers@festivalingravid.com); o el taller PimPamPum (Daniel Julià i Anna Fuster), adreçat a públic familiar, en el que a través de les noves tecnologies es construirà una nova ciutat… O les exposicions als aparadors dels diferents comerços de Figueres: artistes com Evru, Mireia C. Saladrigues, Daniel Jacoby, David Bestué, Black Tulip, Laia Bedós Bonaterra, Roc Parés, Enrique Radigales, Ivó Vinuesa, Jordi Mitjà, Jordi Puig, Lluis Izquierdo, Nicolas Daubane, Xuanhe Wang o Alexis Galissaire són els encarregats de reinventar el concepte d’exposició més enllà dels límits de la institució o de la galeria d’art…

Treball en xarxa amb diferents collectius (Hablar en Arte, SingCat…), col·laboració amb la Universitat de Girona, l’Escola Universitària ERAM, la Universitat Pompeu Fabra i el Fòrum Imagina, cinema documental, debats d’alt nivell… i un llarg etcètera que conformen una sòlida alternativa a la cultura enllaunada que consumim la resta de l’any. Ja ho deia José Luis Marzo: «El 85 per cent de la població no va als museus; el 85 per cent de la població no pot estar equivocada».