FERRINO: la rizosfera de l’art

Nascut a Manacor i establert a Banyoles, Miquel Ferrino (1965) va vendre la seva pionera empresa de jardineria per dedicar-se a la creació artística; la seva obra es pot contemplar fins el proper 10 de desembre en una exposició a la Casa de Cultura de Girona.

Solem parlar de la biocenosi de l’art, dels biòtops creatius, de les relacions simbiòtiques entre artistes i crítics o, també, dels contractes de naturalesa parasitària perpetrats per galeristes sense escrúpols; ens referim a les endorfines del pensament (“endorphin rush”), a les mol·lècules abstractes, a les sensacions atòmiques, a l’epidermis pictòrica… Metàfores i més metàfores formulades des dels diferents àmbits de la cultura artística que troben en el fèrtil camp semàntic de la biologia un lloc on nodrir-se d’imatges i de conceptes destinats a il·luminar unes pràctiques extremadament heterodoxes i, en ocasions, fins i tot contradictòries. Suposant que existís un únic tronc (anomenat ART) i que fos unànimement compartit, aleshores el paisatge que habitem seria de naturalesa subterrània: es tractaria d’una mena de rizosfera —per seguir amb els conceptes manllevats—, és a dir, d’un ecosistema fet d’arrels entortolligades on cada terminació filamentosa intentaria nodrir-se sense saber, la majoria de vegades, que la saba que la traspassa pertany a un ordre superior d’interessos al qual ella, la petita arrel que se somia autònoma, té l’accés vedat.

Topar amb un artista que durant anys s’ha dedicat a la biologia és una molt bona oportunitat per desfer el camí recorregut per les metàfores ara esmentades: Miquel Ferrino (Manacor, 1965) va estudiar a Barcelona i, a principis dels anys noranta, va començar a fer incursions a terres gironines amb l’objectiu de preparar el terreny per tal de portar a terme una empresa de jardineria destinada a ser pionera en la gestió sostenible del paisatge. Sense cap altre recurs que la seva capacitat de treball i de resistència —els primers anys, explica Ferrino, van ser d’extrema pobresa—, va haver de reinventar-se unes quantes vegades fins que el seu projecte va reeixir, convertint-se en un referent copiat i sol·licitat més enllà de la geografia catalana. Amb tot, aquest manacorí afincat a Banyoles va decidir assaborir l’èxit d’una manera que, a més d’un, podria resultar estranya: vendre’s l’empresa i tornar a començar de nou.

De les rizosferes ben reals dels seus hivernacles, a l’entramat de preguntes sense resposta de l’art: i és que Ferrino, en la mesura que contempla amb naturalitat les paradoxes inherents a l’existència humana, no devia ser un biòleg a l’ús. L’obstinació de la ciència per resoldre conflictes com el dolor o la mort —a través de la seva negació o del seu aplaçament— topa frontalment amb l’acceptació conscient que se n’ha fet des del pensament filosòfic o de l’art, que no deixa de ser una forma molt particular de pensament que s’expressa en imatges: la ferida que provoca, per exemple, aquella “tranquil·la certesa” amb la que Spinoza acceptava els exabruptes que acompanyen l’existència humana en autors com el reconegut neurobiòleg Antonio Damasio —el seu llibre En busca de Spinoza. Neurobiología de la emoción y los sentimientos és molt recomanable—, no té sentit quan s’aprèn a viure dins d’aquesta escissió fonamental o, com explica Miquel Ferrino, quan som conscients de la impossibilitat de comunicar-nos plenament i de la distància insalvable que ens separa als uns dels altres…

D’això es tracta: només des d’aquesta consciència de separació radical podem apropar-nos a l’altre (la simbiosi és possible perquè es tracta d’éssers diferents). L’art seria, en aquest sentit, un simulacre de comunicació que ens mostra com viure “tranquil·lament” en aquesta mena de paradoxes. Ferrino ho porta a l’extrem quan afirma no tenir currículum ni obra: “Quan deixo les escultures pels llocs i me’n vaig, gairebé puc sentir com parlen malament de mi”. Li interessa, per sobre de tot, la possibilitat de seguir treballant i, d’aquesta manera, omplir el buit i el silenci que ens envolta. Per tot això, sempre podrà afirmar: “crec que la meva obra està tota per fer”.

Fa pocs mesos va començar a habilitar una antiga cort de porcs —curiosa relació, a Girona, la dels artistes amb els estables— per convertir-la en el seu estudi: com quasi tot el què fa, la intervenció comença essent mínima, subtil, capaç de passar desapercebuda davant de l’observador poc atent. A Ferrino li agrada crear interferències en el paisatge que assumim amb normalitat; li agrada dilatar una mica els límits de la realitat incorporant-hi elements “estranys” que poden tenir la forma d’uns personatges còmics-sinistres —a la manera de Juan Muñoz— o mitjançant la poesia que tot objecte custodia: una galleda que conté un avió atrapat dins un núvol —imatge ben brossiana—, una minúscula taula de dissecció engabiada, o unes cames desproveïdes de cos esteses com si es tractés de roba mullada, configuren els seus instants de “simulacre comunicatiu” destinats a omplir els diferents paisatges. Per això l’estudi segueix pràcticament buit: perquè Ferrino tendeix a aplaçar-se. Els seus treballs escultòrics es concreten en imatges fotogràfiques, i les seves instal·lacions s’enregistren en vídeos que interposen una frontera plana —la pantalla on es projecten— entre l’espectador i l’esdeveniment artístic… La distància insalvable, en tot cas, no ha de ser excusa a l’hora d’atansar-nos als relats que ens reclamen.

Al final, no és gens estrany que a Miquel Ferrino li interessi l’obra literària de Pirandello. A la seva extraordinària peça teatral Sei personaggi in cerca d’autore, el mestre italià es feia la següent pregunta: «Per què no represento aquesta novedosa situació d’un autor que es nega a donar vida a certs personatges que, malgrat haver estat creats, no es neguen a quedar exclosos del món de l’art? Ells s’han separat de mi, viuen pel seu compte, han aconseguit veu i moviment […] i han après a defensar-se de mi, i per tant també sabran defensar-se dels demés. Deixem-los, doncs, que es dirigeixin on han d’anar els personatges dramàtics per cobrar vida: sobre un escenari. I aviam què succeeix…» La resposta, no cal dir-ho, desfila de manera rutinària pel davant dels nostres ulls cada vegada que decidim obrir-los i mirar servint-nos de la Fantasia, aquella “criada agilíssima” de la que parlava Pirandello.