Les vacances de Barry Egan

El cicle d’exposicions «Votre place au soleil» comissariat per Jordi Mitjà presenta la seva quarta i última entrega de la mà de Juan Cardosa i el seu insòli «Bambi» sense atributs. Abans d’ell, van exposar a la Ciutadella de Roses Marcel Dalmau, Manel Gràvalos i Toni Martínez.

Fa poc més de dos anys (febrer-març de 2009), la Casa de Cultura de Girona acollia la mostra La Costa Brava abans de la Costa Brava: es tractava d’un sorprenent recull d’imatges realitzades per un desconegut Lucien Roisin, entre 1915 i 1935 per la Casa de la Postal, que ens ajudava a retrobar un paisatge que, com tots sabem, el temps i el progrés s’han encarregat de desdibuixar de manera irreversible. La història de Roisin era una mica la història d’una part de la fotografia: a la seva botiga de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, va vendre postals que, a banda de ser activitat nutrícia, suposaven una subtil declaració de principis (es començava a valorar el paisatge com a quelcom que pot ser consumit i exportat) i, al mateix temps, eren una sòlida investigació antropològica d’inestimable valor.

Aquella exposició, molt més modesta en mitjans, per exemple, que l’exhaustiva Tour-Ismos (comissariada per Jorge Luís Marzo i presentada, el 2004, a la Fundació Tàpies), arribava en un moment marcat per la polèmica utilització que s’havia fet d’unes imatges de les Bahames en una campanya ideada, en principi, per publicitar la nostra Costa Brava: quan Ferran Agulló, a principis de setembre de 1908, va publicar a La Veu de Catalunya l’article «Per la Costa Brava», difícilment hauria pogut imaginar que un algun creatiu brillant, un segle després, rebotaria el seu invent a milers de quilòmetres tropicals per recomprar-lo transmutat en icona asèptica digne, com a molt, d’una caixa de preservatius. Amb tot, i com quasi sempre succeeix, l’error estava prenyadíssim de significat: els paradisos artificials fets de sol i de platges són perfectament intercanviables en la mesura que s’ajusten a un arquetip alliberat de les contingències pròpies d’aquest món tan ple de matèria innoble.

Exactament dos anys més tard —el febrer de 2011— s’iniciava a l’Espai Cultural la Ciutadella de Roses un cicle de quatre exposicions comissariat per Jordi Mitjà que revisava, de nou, les paradoxes d’un model de creixement basat en el turisme. «Votre place au soleil —explicava Mitjà el dia de la presentació— és un cicle d’exposicions que s’aproxima, des de l’art i la història de Roses —i, per extensió de la Costa Brava— a l’efecte que ha provocat el turisme en el nostre context proper. Una incursió per fer aflorar, en diferents formats d’exhibició, els canvis radicals que va provocar, a partir de la dècada de 1960 i especialment fins a la de 1980, l’arribada del turisme de masses sobre el que en aquells moments era una societat de matriu tradicional». És a dir: de la societat eminentment pescadora que va fotografiar Lucien Roisin, a l’inclassificable acumulació de registres visuals i humans que poblen un litoral on, avui, es pot pescar gairebé de tot menys peixos.

L’encert del projecte, que actualment arriba a la seva quarta i última entrega de la mà de Juan Cardosa, té molt a veure amb l’elecció dels artistes participants: quatre mirades absolutament singulars a un mateix problema, quatre grans interrogants o, potser millor, quatre grans exercicis de disecció destinats a posar sobre la pal·lestra la cara més oculta d’un fenòmen celebrat i denostat a parts iguals. D’això es tracta: començant per l’extrodinària dissecció de l’imaginari emporità de Marcel Dalmau (Utourism-Utopism) o la deconstrucció terminològica realitzada per Manel Gràvalos (Lost Horizon), i passant per la mirada etnogràfica de Toni Martínez (Rosincs del Nord), fins a l’irònica intervenció de Juan Cardosa que, amb el seu bambi despullat, «ens parla d’una puresa perduda, sovint per l’enlluernament de la recreació d’uns paradisos artificials que han produït en la població empordanesa extravagàncies com les palmeres, els barrets mexicans, la sangria, els toros o les sevillanes», tot plegat, com dèiem, configura un cicle on la Costa Brava s’ajeu al divan per ser psicoanalitzada.

Al final, resulta inevitable pensar en Barry Egan, protagonista de la genial pel·lícula Punch Drunk Love (2002) dirigida per Paul Thomas Anderson: es tracta d’un individu que passa els dies en un polígon industrial ocupat en vendre objectes inútils en una mena d’empresa que, segons sembla, li proporciona suficients ingressos per viure tranquil i en un relatiu anonimat; el lloc on treballa Egan està mancat de referents —arquitectura anodina, utilitària— i tot allò que el nostre protagonista arriba a saber del món apareix sempre filtrat per un  formidable dispositiu virtual: les relacions sentimentals s’inicien a través d’un telèfon eròtic, mentre que la seva «sortida al món» es materialitza en un paradís artificial com és Hawai. Les postals que rep en forma de propaganda, ara ho sabem, també l’haurien pogut portar a terres catalanes: «Roses ofereix una costa plena de contrastos (ens subratlla la web de turisme www.roses.cat/ca/Turisme/Oferta/Platges), amb penya-segats i recollides cales d’aigües transparents, i unes platges de sorra fina, amb aigües d’un blau intens i poc profundes, ideals per a famílies i per a la pràctica d’esports nàutics». Llàstima que Barry Egan no vingués: quants més serem, més riurem.

Juan Cardosa
Espai Cultural la Ciutadella, Roses. Avinguda de Rhode.  H Fins el 16 de gener. Diari de 10 a 18h. Dilluns tancat.