L’univers atemporal de Carme Sanglas

Carme Sanglas presenta una àmplia selecció de les seves pintures a l’Espai Montgrí (Museu de la Mediterrània) que ens retornen al seu particular mapa de símbols, fet d’or i colors plans. Hi col·labora la galeria d’art Michael Dunev.

Segons sembla, la postmodernitat també va morir amb el segle XX, per més que no va arribar a gaires llocs (quelcom que, de fet, també va succeir amb la modernitat i els seus somnis seculars d’emancipació a través, sobre tot, de la ciència i la tecnologia: de societats pre-modernes n’hi ha, encara avui, unes quantes). En tot cas, la crítica postmoderna (per esmentar tres àmbits prou coneguts) a les diferents formes d’utopia, a la possibilitat de fomentar el poder en líders carismàtics —deslocalitzat i fragmentat, el poder, com quasi tot— o, encara més, a la capacitat per assolir alguna «novetat» —en termes culturals—, s’ha volgut proscriure o, com a mínim, posar en entredit a la llum d’una realitat contemporània que, en paraules de Zygmunt Bauman, ve a ser alguna cosa tirant a líquida: avui sabem que la utopia política està més viva que mai gràcies al moviment dels «indignats», i contemplem una mica astorats com els petits aspirants a fürer proliferen arreu, començant per Veneçuela i acabant per la malaguanyada Itàlia… El que no acabem de veure, i en això els postmoderns —i malgrat els postulats de Boris Groys— tenien raó, és res de «nou» en relació als vells problemes que afecten la humanitat: «res de nou», s’entén, formulat des de les files de l’art i, per extensió, de la cultura en general.

La pregunta, en darrera instància, podria ser la següent: si no existeix la possibilitat de dir res que no s’hagi dit, aleshores per què continuar marejant vells interrogants? Doncs perquè l’art es basa justament en la reformulació d’aquests interrogants: a base de fer les mateixes preguntes, s’afegeix una mica de llum allà on regna, de manera obstinada, la més absoluta de les penombres. Per això Carme Sanglas reitera en una fórmula pictòrica que mai és «nova» i que, a més, gestiona una sintaxi perfectament acotada gràcies al seu precís univers semàntic: «Muntanya, barca, foc, aigua, casa, or, llum, sol, lluna, ocell. Arbre, vel, cabells, figures humanes, sovint femenines»… Enumera l’artista sense cap altra pretensió que la de posar sobre el tauler les peces necessàries per tal de fer possible un joc que, com a tal, és eminentment dialèctic. En aquest sentit, Sanglas continua explicitant alguns aspectes de la seva proposta sense per això condicionar-ne l’hipotètic desenllaç: «El mar és el paper, el mar és la superfície de la fusta que acull la pintura. El rastre és el traç del pinzell. La barca la persona. La casa és el lloc de l’observació, on l’espectador present mira o simplement assisteix a l’escena. Cada element és presentat en un conjunt però sense perdre la seva elementalitat. Sempre hi ha un esdeveniment, un moment en el transit, el rastre d’un procés, l’efecte d’una acció, un instant del ball infinit…» D’això es tracta: del «ball infinit» de l’art, radicalment lligat al seu espai i a seu temps però umbilicalment condicionat per una història que el sobrevola i que nodreix els símbols que aquest utilitza. L’or de Carme Sanglas, el seus blaus profunds, els vermells sanguinis, les figures-paisatge, tot plegat té sentit perquè no pot ser nou, perquè reformula interrogants atàvics.

Carme Sanglas
Museu de la Mediterrània, Torroella de Montgrí. Carrer d’Ullà, 31.  H Del 22 d’octubre al 21 de novembre . De dll a ds de 10 a 14h. i de 17 a 20h. Festius de 10 a 14h. Dimarts tancat.