Skip to content

ANORO: del píxel a la taca

31 October 2011

Manel Anoro (Barcelona, 1945) era un destacat tècnic de sistemes d’IBM fins que als quaranta anys va decidir abandonar la feina i dedicar-se a la pintura; té l’estudi al Barri Vell de Girona.

 

 

Qualsevol biografia, fins i tot la més anodina, pot resultar interessant si cau en mans d’un narrador hàbil i aplicat. El mateix succeeix amb una obra d’art: glossada per un crític afamat d’interpretació, la més insignificant de les pintures pot esdevenir el punt de partida d’un viatge prodigiós. La història de l’art ens ha llegat, per exemple, el cas paradigmàtic de Diderot: la seva prosa elèctrica, el seu ideal de moviment perpetu, la vibració continua de la seva escriptura, el portava en una direcció que sovint feia oblidar l’origen de la digressió —la “pintureta” en qüestió— i que, de manera anàloga, impedia saber on hauria de finalitzar la seva exegesi literària. Per això els seus Salons són, abans que res, literatura: esbiaixada, irregular, turbulenta, sotmesa a contínues distraccions i divagacions, la seva mirada crítica va aconseguir prefigurar amb nitidesa una modernitat que contraposava l’experiència canviant al pensament monolític (Diderot vs. Kant).

Amb tot, Diderot no hauria hagut d’inventar ni improvisar girs per al seu “viatge literari” si hagués trobat un Manel Anoro (Barcelona, 1945) perdut en el seu brillant segle divuit: l’artista, com ell mateix afirma, ha tingut “una vida de pel·lícula”. L’argument, a grans trets, vindria a ser aquest: el protagonista seria un jove inquiet —ens el podem imaginar remenant-ho tot al taller de modista de la seva mare, a Hostafrancs— que va començar estudiant Enginyeria Agrònoma i que va acabar fent Econòmiques tot i patir seriosos entrebancs amb la dictadura franquista per culpa d’una personalitat que, anys més tard, l’hauria de convertir en artista a temps complert. I és que Anoro —que és com signa les seves pintures— va ser un destacat Tècnic de Sistemes d’IBM fins que va fer quaranta anys: d’un dia per l’altre —en el seu cas és literalment cert— va trencar amb quasi tot i, com se sol dir, es va embolicar la manta al cap per posar-se a treballar en allò que millor sabia fer: pintar. “Només és bo el que insisteix en les seves habilitats”, sentencia un Anoro que aposta per una art proper a la gent: “No tinc cap interès en fotre’m en un món d’incomprensió”.

En aquest sentit, Manel Anoro no té massa problemes per realitzar un salt cronològic d’un segle a l’hora de cercar les seves fílies pictòriques en autors com Cézanne, Gauguin o, de manera molt especial i explícita, Matisse: d’ells n’aprèn, com evidencien els seus treballs, un gust indissimulat per les possibilitats expressives del color i un desig perenne per retornar a uns orígens de la humanitat de regust arcàdic o roussonià i, per descomptat, a-històric. En aquest sentit, les seves obres es repleguen en elles mateixes mitjançant una afirmació del propi mitjà i, potser també, després d’una constatació bàsica que, paradoxalment, es basa en un cert desencant envers els diferents projectes crítics assumits per la modernitat o, de manera més general, per un desencís davant les promeses llançades a la palestra per les diverses ideologies doctrinàries.  Per això les pintures d’Anoro són, en darrera instància, parèntesis de llum on s’intenta escenificar, contra corrent, un festí cromàtic on allò que compta és la mirada vitalista i desinteressada, el gaudi estètic, la pura seducció cromàtica…

Ja ho deia Baudelaire: “No deprecieu la sensibilitat de ningú: la sensibilitat és el geni de cadascú”. O, més encara: “Per fugir de l’error de les apostasies filosòfiques, em vaig resignar orgullosament a la modèstia: em vaig acontentar en sentir; vaig tornar a trobar un asil en l’impecable ingenuïtat”. Autèntica o falsa modèstia, el que compta és el gir copernicà que reclama l’autor de Les flors del mal: tornar l’art a un principi de realitat eminentment emocional i, en la mesura que sigui possible, incontaminat. Per això Anoro ens trasllada sovint, amb els seus quadres, a diferents indrets del tròpic: la gràcia de tot plegat és que ho pot fer des del seu impressionant estudi situat al cor del Barri Vell de Girona, un espai prenyat d’història que se sosté, físicament però també simbòlicament, gràcies a un prodigiós arc diafragmàtic de mig punt digne del mateix Saló del Tinell.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: