Una vida flirtejant amb l’escultura

Amb caràcter retrospectiu, la mostra Sense títol, de Mariano Andrés Vilella (Saragossa, 1930), aplega una quarantena d’escultures, dibuixos preparatoris i estris de treball, que tracen un recorregut exhaustiu entorn de la poètica dialèctica de les seves obres.

D’entre els molts «Picassos» que van existir, n’hi ha un, el dels anys trenta, que va protagonitzar alguna de les experiències volumètriques més notables —i, en el seu cas, sempre influents—  de tota la pràctica escultòrica del segle XX: els seus proteics caps de dona, per posar un exemple paradigmàtic, oferien una alternativa més que raonable a l’hegemonia constructivista plantejada —i aquesta era la «novetat»— des d’una òptica netament orgànica. Allò que per a Picasso només va ser un episodi —ell, el «gran digestor» de l’art— va esdevenir el triomf formal i també final d’una sèrie d’autors encapçalats per Hans Arp: l’artista d’Estrasburg va convertir les seves obres en perfectes metàfores de l’acte demiúrgic de la creació basant-se en allò que tenia de més essencial la forma, és a dir, la seva gènesi primera, la seva incipient irrupció en l’espai. Per aconseguir-ho, Arp va haver de recórrer tot l’espectre de coses existents, des dels minerals i les plantes, passant per les múltiples tipologies animals, fins a conceptes abstractes que es referien a la possibilitat mateixa d’aquests darrers. O, en paraules del crític Giedion-Welcker: «D’un fragment de cel neix una fulla. La fulla es converteix en gerra i apareix un enorme melic. El melic es converteix en sol, una font  incommensurable, l’origen del món». Analogies, aquestes, que ens podrien remetre sense massa dificultats a algun d’aquells jocs associatius que tanta fortuna van fer entre els surrealistes; amb tot, el que comptava era la voluntat de retornar a l’escultura allò que li és exclusiu, és a dir, la possibilitat de desplegar-se en l’espai mitjançant una epifania perenne de la forma.

Tota l’aventura creativa de Mariano Andrés i Vilella (Saragossa, 1930) es basa en una mena de flirteig perenne amb l’escultura: des de la seva experiència inicial com a picapedrer, passant per tots els estadis imaginables, fins a la docència entesa «com a entrega als altres» —en paraules de Josep Ma. Cadena, que prologa el catàleg editat per a l’ocasió—, Andrés i Vilella ha mantingut un diàleg obert amb els materials a la recerca d’aquella comunió arquetípica de la que parlava Pascal: «L’home té nostàlgia d’una felicitat perduda. La nostra ànima és un abisme infinit que només l’infinit pot omplir». Justament per això, l’artista aragonès omple d’infinit els seus treballs al mateix temps que intenta emular aquell cèlebre gest de Miquel Àngel que volia extreure l’ànima dels materials aparentment inerts. En un sentit quasi panteísta —aquell pánta plére zeón einai (totes les coses estan plenes de déus) de Tales—, l’escultor hauria de tenir, com reclamava G. Büchner, «una ànima per les pedres, metalls, aigua i plantes; rebre com en un somni cada ésser de la natura com les flors reben l’aire amb el creixement i decreixement de la lluna»; o, encara millor: suspendre una esfera capaç de contenir totes les formes dins un cos que preserva la memòria de la terra. Cada escultura de Andrés i Vilella conté la dicotomia essencial que els antics expressaven a través del binomi soma-sema: el cos és una presó per l’ànima, tot i que és la seva unió —podem afegir nosaltres— el que el que fa possible totes les coses.

Mariano Andrés i Vilella
Can Mario, Palafrugell. Pça de Can Mario, 7.  H De l’1 d’octubre al 22 d’abril. Horaris: www.fundaciovilacasas.com