Skip to content

COROMINAS: essència de paper

10 October 2011

L’aventura creativa de Quim Corominas testimonia el litigi obert que l’artista manté amb la forma i el color. La seva base d’operacions és al cor del Call de Girona.

 

 

L’estudi de Quim Corominas (Sarrià de Ter, 1951) podria ser —servant les distàncies que tothom cregui convenients— l’escenari d’un conte dels germans Grimm protagonitzat per un artista aclaparat per culpa d’un encàrrec monumental —centenars d’escultures de paper que caldria fer en una sola nit, per exemple— i que rep l’ajuda, quan cau abatut per la son, dels Heinzelmännchen, aquella mena de follets altruistes però passerells (semblants als Brownies escocesos) que aprofiten la foscor i el silenci còmplice de la nit per treure les castanyes del foc als petits i mitjans empresaris que, pels motius que sigui, no han fet prou bé el càlcul relatiu a la mà d’obra necessària en funció del compromís assumit. Les primeres clarors del dia (“Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora”, diria Carles Riba amb la seva veu homèrica) farien visible el miracle de la feina feta en forma de revelació exultant: centenars d’escultures de paper emergirien llavors del desordre fruit de la febre constructiva com ídols nounats, amb tot el camí per recórrer intacte, titubejants com el cotilèdon d’una planta acabada de germinar, però desafiants com els tentacles d’una anemone (que en grec vol dir flor de vent) d’insòlit cromatisme…

Quim Corominas fa els honors de la presentació: són les seves criatures, realitzades amb retalls de tot tipus de paper i cartrons recuperats (“Jo no compro quasi res: ho aprofito tot”, subratlla amb orgull l’artista), acoblats sense fer servir cola ni altres elements de força estranya, només amb molta paciència i una rara determinació que recorda, i molt, a la dels infants quan juguen oblidant-se del món, entregats al seu exclusiu espai de llibertat, amatents en la seva dèria fins que el temps impertinent —en forma de rutina o d’obligació— els obliga a retornar a una realitat molt més imperfecta i, en aquest sentit, incapaç de satisfer les seves formidables expectatives. La inutilitat de l’art és —sosté Corominas— el què fa possible aquests parèntesis lluminosos.

D’això es tracta: “No em limito a escriure mots, a pintar, a fer dibuixos o a idear Pop-Ups; jo faig llibres, i els faig a la manera de tota la vida. No tinc un ordinador que m’ajudi a il·lustrar, dissenyar o inventar mecanismes desplegables; només em cal un llapis, paper i una bona dosi d’imaginació”. Al seu estudi, situat al cor del Call gironí —és una mena d’apèndix del pis familiar al que s’arriba a través d’un estret pasadís secret— Corominas desplega, servint-se de múltiples formats, una aventura creativa que se sol asociar a un tipus específic de pintura de filiació expressionista abstracta però que, en realitat, és només una versió del litigi obert que l’artista manté amb la forma i el color: les teles i els bastidors poden minimitzar-se a favor dels cossos tridimensionals que proliferen en aparent anarquia volitiva i aquests, al seu temps,  poden ser silenciats per les veus que emergeixen com un torrent incotrolable dels centenars de llibres, quaderns, llibretes o papers despistats que, com dèien, van oblidar els misteriosos  Heinzelmännchen després de portar a terme la seva tasca monumental…

Hom esperaria, en darrera instància, que Corominas fés entrar en escena referents pictòrics que se solen escriure amb majúscules en la historia de l’art recent com ara de Kooning, Kline, Pollock i companyia —o Atsuko Tanaka, una artista que cal redescobrir— però, com és habitual en ell, evita el guió previsible i opta per fer sortir a la palestra autors prou coneguts per bibliofils i il·lustradors però massa sovint menystinguts pel relat oficial de l’art: Ernest Nister, Rafhael Tuck, Lothar Meggendorfer, Kvêta Pacovska, Bruno Munari, Chuck Murphy, Keith Moseley, Esteve Augarde,  Robert Sabuda… i un llarg etcètera que suposa un regal en forma d’aire fresc, una alternativa als perfils sempre iguals d’un art que segueix mirant per sobre l’espatlla als intrèpids follets del paper, als dibuixants d’històries mínimes, als escultors manuals, als artistes que treballen en llocs que podrien ser l’escenari d’un conte dels germans Grimm.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: