A la recerca de les formes perdudes

L’exposició «Perdre les formes» presenta al públic de Girona els darrers treballs (2010-2011) realitzats per Esteve Subirah. l’artista explora les possibilitats de la forma mitjançant la pràctica de l’apropiació i la descontextualització.

Davant dels treballs d’Esteve Subirah (Ullà, 1975) hom té la sensació d’haver vist només una petita part d’un projecte extens i complex, de naturalesa subterrània, que romandrà majoritàriament ocult tot i que se seguirà manifestant, amb periodicitat regular, per recordar-nos el seu poder tectònic o, dit de manera més entenedora, la inestabilitat del terra que trepitgem confiats cada vegada que anomenem les coses que desfilen pel davant dels nostres ulls. Les exposicions de Subirah són, en aquest sentit, un punt i a part o, per seguir amb la metàfora sísmica, un petit terratrèmol —de força quatre o cinc, dels que fan esquerdes i trenquen gerros, res irreparable— que ens obliga a revisar aquell paisatge aparentment amic i, juntament amb ell, totes les promeses d’estabilitat (inclòs el nostre ordre de prioritats).
Amb tot, Subirah no cau en el tòpic adolescent segons el qual «res és allò que sembla» sinó que porta fins al límit l’afirmació contrària: «tot és allò que sembla». Només cal aprendre a mirar-ho, com dèiem, amb esguard renovat. D’això es tracta: des dels seus primers treballs, l’artista d’Ullà s’ha allunyat sistemàticament de les actituds dogmàtiques i ha optat, en canvi, per rastrejar aquell anvers que tota moneda conté; entre els pols de la visibilitat i de la invisibilitat, entre la certesa absoluta i la impossibilitat del coneixement, sempre existeix una gradació. Es tracta d’un procés que pot ser historiat i que, sovint, només depèn de l’atzar. O, més encara: mentre que la pura visió i la pura ceguesa (de la mateixa manera que el pur silenci, com va demostrar John Cage) només existeixen com a conceptes abstractes útils, fins a cert punt, a nivell d’anàlisi metodològic, l’espai que els separa és el genuïnament humà i, per extensió, el de l’art. Els treballs d’Esteve Subirah se situen en aquest immens interstici que, més o menys allunyat dels pols absoluts, troba el seu sentit en la particular dialèctica que permet escenificar: l’ésser de Subirah és una entitat dialògica —més que no pas ontològica— que es construeix a mesura que es destrueix (i a la inversa); les coses són allò que semblen, mentre que aquest «semblar» és una hipòtesi de treball que cal impugnar amb la dosi justa d’escepticisme terapèutic.
L’exposició Perdre les formes és un interrogant obert: l’artista qüestiona els límits de l’autoria fins al punt que redueix la seva intervenció a mínims quasi insostenibles. Per compensar-ho, Subirah desplega la seva intel·ligència escenogràfica habilitant un espai que mai havia contingut una proposta artística d’aquest nivell (les modestes exposicions de fotografia que ha acollit fins el moment són això: modestes). A la manera, per exemple, d’Ibon Aranberri, Subirah aconsegueix infiltrar el discus polític i social sense descuidar una posada en escena i un sentit escultòric completament madurs: els possibles nivells de lectura que permet la mostra de la Mercè és l’element que la fa singular i inèdita en el depauperat paisatge artístic d’aquesta ciutat malaguanyada.
L’any que ve farà 10 anys que Subirah va presentar a les Sales Municipals de la Rambla la seva primera exposició individual a Girona: la va anomenar Self-medication, un títol que, com la majoria de propostes d’aquest artista, manté una inquietant vigència, més encara en temps de restriccions sanitàries.

Esteve Subirah
Centre Cultural la Mercè de Girona. Pujada de la Mercè, 12.  H Del 29 de setembre al 18 de novembre. De dilluns a divendres de 10 a 14h. i de 17 a 21h.