ISABEL BANAL: l’existència és un equipatge

En el 71è aniversari de la mort de Walter Benjamin, es presenta a Portbou un cicle de conferències i activitats que té com a propòsit oferir una visió polièdrica sobre la rellevància del filòsof. L’art, de la mà d’Isabel Banal, ofereix la seva versió.

En els seus treballs, Isabel Banal sempre s’ha mostrat interessada per les traces que l’esdevenir humà, entès des de la seva doble dimensió, tan individual com col·lectiva, imprimeix en el paisatge. Per l’artista de Castellfollit de la Roca, les empremtes més subtils, els camins resseguits per innumerables trànsits, les fites incrustades en el sòl erm o cultivat, conformen una topografia precisa que cal desxifrar a partir d’un gest només realitzable des de la màxima proximitat. Fidel a aquests plantejaments —esbossats ara de manera massa succinta—, el projecte “La maleta [blava] de W.B.” es basa en el rastreig sistemàtic de la figura humana carregada amb algun embalum —tan pot ser una típica motxilla com una maleta  de contingut incert— i aïllada del seu context mitjançant un desplaçament que en vol evidenciar la solitud. Es tracta de persones que, com el malaguanyat Sísif, carreguen amb el pes de les seves existències entre dos grans blaus, el del mar i el del cel, extensions simbòliques i físiques que també contenen, en forma de parèntesi, el monument “Passatges” que Dani Karavan va realitzar per a Portbou. D’això es tracta: personatges anònims carregats amb volums heterogenis, éssers isolats en un espai sense referents externs i parèntesi de blaus, tres elements que cal desglossar per tal d’atansar-nos a la particular mirada d’Isabel Banal i al poderós —malgrat la seva subtilitat— rerafons que conté el projecte “La maleta [blava] de W.B.”

El primer element, per tant, el que simbolitzen els personatges anònims carregats amb una heterogènia col·lecció de volums, ens remet a la necessitat humana de traginar objectes i, de manera anàloga, memòria simbòlica: carreguem sobre les nostres espatlles el pes del passat —com l’Àngelus Novus de Klee descrit per Benjamin—, el portem d’un costat a l’altre vigilant de no aturar-nos per tal d’evitar que el seu pes ens aclapari. I és que el pes del passat, com molt bé va saber veure el filòsof Henri Bergson, té molt a veure amb la seva naturalesa ontològica: «Confonem el Ser amb el ser-present. Tanmateix, el present no és; es tractaria, més aviat, de pur esdevenir fora d’ell mateix. No és sinó en tant que actua. (…) Del passat, per contra, malgrat podem dir que ha deixat d’actuar o de ser útil, mai podrem dir que ha deixat de ser; inútil i inactiu, impassible, el passat ÉS en el sentit ple de la paraula». Per això Benjamin mirava constantment de reüll a la seva maleta, per no perdre el passat i, amb ell, el seu ÉSSER intel·lectual; i per això no podia deixar de caminar, per no perdre el present i, amb ell, tota possibilitat de futur.

Però encara més. El present és pur esdevenir fora d’ell mateix, “no és sinó en tant que actua”: l’acció, el fer constant, són característiques pròpies de la nostra modernitat, fins al punt que han substituït les velles metafísiques immutables —encapçalades per l’edifici idealista platònic— per una mena d’anarquia volitiva moguda pel desig i alimentada per la insatisfacció. En paraules de Paul Valéry: “La interrupció, la incoherència, la sorpresa, són les condicions habituals de la nostra vida. S’han convertit fins i tot en necessitats reals per a moltes persones, les ments de les quals només s’alimenten […] de canvis sobtats i d’estímuls permanentment renovats”. Canvis o estímuls que s’ajusten a la mateixa llei que aplaça aquell tipus de pensament inherent a la pausa reflexiva. L’exemple paradigmàtic ens l’ofereix, novament, el Sísif descrit en clau existencialista per Albert Camus: després de l’esforç perllongat —“mesurat per l’espai sense cel i el temps sense profunditat”—, l’heroi tràgic arriba a dalt de la carena i deixa caure la pesada pedra, que rodola cap avall mentre ell la contempla amb els braços caiguts. En aquella pausa silenciosa s’esdevé la consciència: “En cada un d’aquells instants —segueix Camus—, quan abandona els cims i se submergeix poc a poc al cau dels déus, Sísif és superior al seu destí. És més fort que la seva pedra”. La tragèdia, per tant, rau en el fet de ser conscient. Isabel Banal emula el gest recursiu de Sísif i retalla indiscriminadament totes les figures carregades que arriben a les seves mans: isolar-les en el seu quadern fa que s’aturi i contempli, alliberada de l’esforç, la tragèdia humana amb tota la seva amplitud.

El segon element, correlatiu al primer, fa referència a l’espai mancat de referents físics, a l’isolament que embolcalla les figures “moscòfores”. En aquest cas, allò que se’ns fa palès és la profunda ruptura que regeix les relacions entre l’ésser humà conscient de les seves facultats intel·lectives i la naturalesa o, dit d’una altra manera, entre l’home afamat de poder en un sentit molt proper al que li va voler donar Nietzsche i el món entès com una perllongació del seu ésser volitiu, com un conjunt de fenòmens que cal subjugar o explicar mitjançant la ciència i, en darrera instància, aplaçar sine die a través de la tecnologia i el seu afany per virtualitzar la realitat. L’escissió en la que ens movem és la que inaugura, per exemple, el cèlebre eslògan clàssic de l'”Omnibus mobilibus mobilior sapientia” i que certifica, donant el tret de sortida a la modernitat, l’Ego solipsista entronitzat per Descartes: davant d’aquesta idea d’un poder solitari sense referents externs i estables als quals interrogar a l’hora d’actuar, no hauria d’estranyar-nos que el subjecte es replegui en ell mateix i que, com deia Sartre, es vegi obligat a escollir enmig del no-res, que transporti la càrrega de la seva existència immergit en un gran blanc. Dostoyevski, al seu “Diari d’un escriptor”, emetia el següent veredicte: “En la meva qualitat indiscutible de demandant i demandat, de jutge i acusat, condemno aquesta naturalesa que, amb imprudent desvergonyiment, m’ha fet néixer per patir: la condemno a ser aniquilada amb mi”.

Finalment, però, Isabel Banal decideix impugnar aquell “espai sense cel i el temps sense profunditat” que emmarca l’acció cíclica de l’heroi tràgic servint-se de la riquesa semàntica i simbòlica d’un color : “blau ultramar retalla / el vol de l’oreneta / túrgid espai / escrit amb vent de maig”, va escriure Ràfols-Casamada en un dels poemes més bells que conté el seu “Itinerari diürn” (1972)… Blaus desdoblats que en són un de sol, parèntesis reflexius en forma d’onatge —l’etern retorn— o d’èter protector —esfèric i concèntric—, blaus que contenen tots els mars i cels i tots els temps amb les seves respectives profunditats, o blaus, en darrera instància, que contemplen —amb total indiferència— l’esforç dels mortals carregant l’equipatge de la seva existència.

Isabel Banal
Sala Walter Benjamin, Portbou. Antic Ajuntament.  H Del 16 al 25 de setembre. Obert cada dia de 17 a 20h.