Skip to content

I déu ens va regalar el balbuceig…

26 September 2011

Algunes reflexions sobre “Babel” amb motiu de l’exposició que Evdokim Perevalsky i Sebi Subirós presenten a la Fundació Valvi.

«Al cap de molts anys es va dir que allà havia caigut un meteorit, un cos celeste, dels molts que volten per l’espai, però no és veritat, era la torre de Babel, que l’orgull del senyor no va consentir que acabéssim. La història dels homes és la historia dels seus malentesos amb déu, ni ell ens entén a nosaltres, ni nosaltres l’entenem a ell».

J.Saramago, Caín

 

La història de l’home és la història d’una doble incomprensió: la dels homes entre ells mateixos i, de manera molt especial, la dels homes amb les diferents formes de divinitat que aquests s’han inventat. Podem triar els déus que vulguem —els de les «religions de llibre», però també els de les tradicions orals i, és clar, els de les diverses mitologies— i, amb ells, obtindrem sempre —sense amenaça, no cal divinitat: és allò que, a la manera clàssica, Estaci o Petroni expressaven en el primus in orbe Deos fecit timor— la llavor d’un conflicte que, a grans trets, sol presentar dos elements comunament compartits. En primer lloc, tenim allò que podríem anomenar «la unitat perduda»: hi ha un estat de plenitud originària —et in Arcadia ego— que l’home va «perdre» en algun moment remot per culpa de la seva incompetència moral o, fins i tot, degut a la seva mala sort; i, en segon lloc, existeix una rivalitat desigual que impedeix als humans realitzar plenament les seves potencialitats —a través de la ciència o de l’art— i que els grecs van saber caracteritzar perfectament a través del pecat de la desmesura que ells anomenaven hibris (ὕϐρις). És a dir: la història de l’home és la història de la incomprensió entre els membres de la comunitat humana i els seus déus, uns déus, a més, que els van expulsar del paradís i condemnar a ser finits, víctimes imperfectes d’un anhel permanent. L’obsessió dels déus és recordar als homes les seves limitacions, mentre que, l’obsessió dels homes, és intentar superar-les.

En aquest sentit, no és agosarat considerar que un dels elements que defineix a l’homo —que hem volgut sapiens, loquens, faber, ludens…— és la seva desmesura: Sísif, Prometeu, Èdip, Jasó, Marcies, Aracné, Ícar, Lilit, Eva, Adam, Caín, Faust o, per posar un parell d’exemples més domèstics i prosaics, John Cobb, que va perdre la vida en un dels intents de batre el rècord de velocitat sobre aigua (després de polvoritzar el de terra) o, astut i camaleònic, el diable mateix; tots ells van voler actuar al marge dels dictats divins empesos per un convenciment o per una intuïció, moguts pel desig, per la necessitat de seguir avançant sempre endavant fidels a un imperatiu biològic —amb la notable excepció del maligne— que no s’ajusta en res a les abstraccions divines. No cal dir, atesos aquests plantejaments, que la història que la bíblia ens explica de la construcció de la torre de Babel i les conegudes conseqüències d’aquell sublim acte d’arrogància, projecta, encara avui, una ombra allargassada amb ramificacions ben visibles i, com li agradava a Sant Tomàs —un altre possible membre de la llista de malaguanyats ara esbossada—, palpables.

Amb tot, més interessant que el pecat d’hibris —la desmesura de voler-se comparar amb els déus— sol ser el càstig que suscita. Centrant-nos en Babel, que és el cas que ens ocupa, déu —l’implacable esperit que es dedica a sacsejar l’Antic Testament—  opta per instaurar la diversitat de veus allà on regnava una rara forma d’harmonia lingüística o, el què és el mateix, un estat de comprensió ideal. Per entendre’ns: abans del «càstig», només es parlava una llengua i, anàlogament, l’exegesi era innecessària en la mesura que les paraules s’ajustaven perfectament a les coses. Per culpa de Babel —o hem de dir gràcies a?— els humans hem de fer l’esforç de relacionar allò aparentment diferent amb l’objectiu de retrobar un sentit que resta ocult o que tendeix a aplaçar-se de manera indefinida (Un exemple d’això mateix, al marge de la nostra tradició judeo-cristiana, el trobem en els aris de l’Índia, que van aprendre a percebre el Brahama, la misteriosa potència que manté units els elements de l’univers, bo i escoltant les endevinalles i paradoxes del Rig Veda, capaç d’unir allò que aparentment no està relacionat entre si). O, com assenyalava el filòsof Hans-Georg Gadamer a Arte y verdad de la palabra: és en aquesta pluralitat de llengües i en l’esforç inacabable de mediació entre elles, que trobem les condicions necessàries per a una convivència «prudent» mentre que, per contra, la pretensió de reduir aquesta diversitat a una sola llengua implicaria la creació d’un instrument de dominació sense límits difícil d’imaginar. No cal dir que la globalització i l’omnipresència d’un model anglosaxò per a totes les coses apunta en aquesta funesta direcció que, paradoxalment, és la que podríem qualificar com a prebabèlica.

Per fortuna nostra, l’ombra de Babel és llarga —cada vegada menys— i encara hem de fer un esforç per entendre’ns gràcies a aquell balbuceig que déu ens va regalar com a càstig —curiosa paradoxa la de castigar premiant— i que ha fet possible l’art en la mesura que es tracta d’una activitat humana instal·lada en el dubte i la incertesa (que ningú s’enganyi: l’art no serveix per a res, ni tan sols com a teràpia). Abans de Babel no hi havia artistes ni hermeneutes, però tampoc comunitats diferenciades ni ciutats polimòrfiques com les que recrea Evdokim Perevalsky; no hi havia traces de diferència ni de variació com les que singularitzen les peces de Sebi Subiròs; no hi havia res que fos humà, perquè no hi havia alteritat. La sentència de Feuerbach segueix ressonant amb profètica contundència: com més gran és el déu, més petits són els homes que l’han inventat.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: