Skip to content

FIONA MORRISON: l’obreda blava

11 September 2011

Fiona Morrison és andorrana però, des de fa vuit anys, viu i treballa en un mas de La Pera. Ha sigut mare fa tan sols un any.

 

 

El fet que el nostre diccionari, lent i conservador com tots els porucs, no hagi incorporat encara una paraula com «obreda» —qui primer la va «trobar» va ser en Perejaume—, tan precisa i polisèmica al mateix temps, no hauria de ser obstacle perquè nosaltres, els que parlem o escrivim i, en aquest sentit, donem contingut a les abstraccions lingüístiques, la seguíssim utilitzant amb l’esperança que el seu ús «normal» ablanís l’oïda dels acadèmics de la llengua o, el què ve a ser el mateix, que la seva presència recurrent —com a mínim en els contextos estètics— convertís la seva absència del diccionari en quelcom d’ignominiós. Obreda, per tant, i, a més, blava:  Fiona Morrison (Principat d’Andorra, 1970) va sembrant treballs aparentment diversos enmig d’un paisatge —aquesta és la seva obreda— que blaveja fidel a una sensibilitat crepuscular, amiga dels perfils difosos engolits per les boirines de les hores incertes i que reapareix, transmutada, en tants formats com la necessitat expressiva reclama.

Pintura, escultura i, des de fa quinze anys, fotografia: diferents camins, en darrera instància, que fan possible transitar la seva obreda blava… Amb tot, aquesta andorrana —filla de pare anglès i mare catalana— confessa desconèixer l’origen dels seus blaus: «M’agrada molt el mar, potser per això sempre torno al blau, però no acostumo a pensar massa els motius que em porten a tirar endavant un determinat treball: intento moure’m per necessitat i per intuïció». Una intuïció, en tot cas, que, com ens recorda Xavier Barral al seu esplèndid assaig Retallar el blau, han compartit bona part dels artistes catalans d’aquest segle i del passat: els trencadissos modernistes són blaus; Miró és blau per culpa del seu mediterranisme extrem; la dona noucentista de Maillol és blava; Ràfols-Casamada, Guinovart, Riera i Aragó… tots ells —i Rusiñol, Mir o Bertrana quan pintava enlloc d’escriure novel·les blavoses com el seu Josafat— s’han endinsat en un mateix blau que ha afegit llum, però també aquella fèrtil forma de vaguetat que les obres d’art interessants sempre preserven, a les seves particulars obredes.

Justament per això, Fiona Morrison col·labora sovint amb poetes —darrerament amb Laia Noguera—, perquè la seva mirada també és poètica, perquè la seva sensibilitat visual l’apropa naturalment a tots aquells llocs on la poesia sol nodrir-se, espais físics i mentals que contenen clarianes disponibles per a ser visitades, territoris que vénen al nostre encontre gràcies a la llum que desprenen. O, en paraules de María Zambrano, una altra filòsofa-poeta: «La clariana del bosc és un centre on no sempre és possible entrar; des del llindar se la mira i l’apareixer d’algunes petjades d’animals no ajuda a fer aquest pas. És un altre regne que una ànima habita i guarda […] No s’han de cercar (aquestes clarianes). No s’ha de cercar. És la lliçó immeditada de les clarianes del bosc: no s’ha d’anar a cercar-les, ni tampoc a cercar res d’elles». Per això Fiona Morrison pot treballar de manera intuïtiva: perquè, enlloc de cercar productes determinats, es limita a deixar que les imatges se’ns manifestin a través de la magnificiència del seu aparèixer lluminós.

Fiona Morrison va començar pintant —el seu pare és pintor, John Morrison—, va fer un primer cicle de Belles Arts que va deixar per centrar-se en altres tècniques i formats, primer l’escultura —metacril·lats blaus— i, després, la fotografia. Amb tot, es tracta d’un procés fet d’acostaments i reencontres més que no pas de fractures: «D’ençà que començo a treballar amb la fotografia vaig descobrint canvis substancials en la manera de pintar, noto una evolució, de manera que de mica en mica els llenguatges de la pintura i la fotografia es van trobant». I si és troben és, com dèiem, gràcies al fet que Morrison deixa que les imatges flueixin amb una mínima intervenció. L’explicació tècnica, també és pertinent:  les seves fotografies no presenten cap manipulació digital ni analògica sinó que son fruit d’un métode de treball diàfan i espontàni que se centra en la tria d’una o més vistes d’un paisatge i, «a base de reflexos, atzar, llums i ombres i d’un sol tret, volca l’entorn de l’objectiu de la seva camera en un únic fotograma»… O, en paraules de Perejaume: «Un autor que ho sigui, fa obres sense voler».

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: