Skip to content

QUIM DOMENE: el collage intermitent

9 September 2011

Cartes a Kurt Schwitters és un projecte iniciat l’any 2005 que pren la forma d’un epistolari visual. S’exposa a l’Espai Zero1 d’Olot fins el 20 de novembre.

 

 

Hi ha un consens prou ampli a l’hora de considerar el collage com la innovació formal més revolucionària en la representació artística del passat segle XX: malgrat que la tècnica en ella mateixa era molt més antiga, el collage va ser incorporat al sistema de l’Art (amb majúscula, per no dir «Belles Arts») per Braque i Picasso com una solució al carreró sense sortida al qual havia arribat el cubisme analític, solució que va anar prenent cos i guanyant autonomia fins al punt que es va acabar convertint en una sòlida alternativa (diferent a l’abstracció) a aquell il·lusionisme perspectiu que havia dominat en la pintura occidental des dels inicis del Renaixement (i que té el seu origen remot en la mimesis platònica). Amb tot, la innovació formal va néixer a causa d’un canvi molt més profund relacionat amb la necessitat de recuperar una realitat que no podia ser aplaçada per més temps (quelcom similar va succeir amb el cinema: en contra del que se sol defensar, no es tracta d’una forma d’expressió artística que sorgeix com a conseqüència de la invenció, per part del germans Lumière, del cinematògraf, sinó que, ben al contrari, el cinematògraf es materialitza per poder donar forma a la mirada cinematogràfica que s’estava gestant, com a mínim, des dels pintors impressionistes. Ho explicava Jacques Aumont al seu esplèndid assaig El ojo interminable: «Lo que nos enseña la investigación de la pintura en el cine es […] que éste no contiene a aquélla, sino que la escinde, la hace estallar y la radicaliza»).

El collage, per tant, va néixer com a innovació formal per tal de donar resposta a una necessitat conceptual de genealogia molt més complexa: la incorporació d’objectes tangibles —han assenyalat teòrics com Gregory L. Ulmer— o «no il·lusionistes», permetia una nova i original manera d’interrelació entre l’art i el món quotidià, una manera d’acostar l’art a la vida salvant, en aquest sentit, una escissió massa connotada, fins i tot, políticament. I no només l’art o la pintura: el cinema, la fotografia o l’escriptura mateixa, s’han apuntat —sobretot a partir de la segona Guerra Mundial— a aquesta mena de bricolatge —com el va anomenar Lévi-Strauss— basat en el collage/muntatge realitzat a partir d’elements preexistent, visuals o textuals, que l’artista reordena amb l’objectiu d’activar mecanismes crítics que en la seva absència romandrien ocults o, pitjor encara, serien inexistents.

En tot cas, aquesta parrafada introductòria només pretén subratllar quelcom que, potser, és evident per a molts però que també pot passar desapercebut per a tants altres: que el collage no és simplement una tècnica o procediment formal sinó que suposa una actitud conceptual, un posicionament ideològic, una estratègia artística destinada a qüestionar categories obsoletes i, finalment, una proposta semiòtica alternativa que no necessita canviar els signes sinó només recontextualitzar-los bò i definint noves possibilitats relacionals. És en aquest punt en el que podem començar a pensar les Cartes a Kurt Schwitters que, des de l’any 2005, Quim Domene (Olot, 1948) realitza de manera intermitent sobre cartrons recuperats d’un vell arxiu fabril caigut en desús i sotmés a la pàtina pacient del past del temps i a la desídia humana: es tracta d’un viatge imaginari a través de les filies i fòbies personals de l’artista emmarcades per filies i fòbies col·lectives; es tracta d’una picada d’ullet a la història de l’art sencera, però de manera molt especial als seus autors de capçalera; es tracta d’una impecable posada en escena visual de tot un imaginari de ressonàncies warburgianes que permet nombrosos nivells de lectura gràcies a la seva realitat concèntrica o, potser millor, acumulativa.

Ho explica Pilar Parcerisas al catàleg editat per a l’ocasió: «En aquest desplegament de més de dos-cents collages dirigits com a cartes a aquest protagonista de la utopia dadà, l’artista s’endinsa en un viatge […] no exempt de malenconia, confrontat també a la realitat d’avui, que associa a les notícies dels diaris, a la balança desequilibrada del món des que ha deixat de fonamentar-se en la dialèctica i ha passat a una global homogeneïtzació.»

Advertisements
One Comment leave one →
  1. leandre teulats i pldevall permalink
    20 September 2011 10:02

    el suport de las obras , genial. gran expo, grandisim artista.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: