Skip to content

JORDI AMAGAT: pintura hiperfísica

29 August 2011

Arrecerat en el seu estudi ubicat al centre de Girona, Jordi Amagat es nodreix del diàleg entre disciplines i de la mirada transversal a la història de l’art

 

 

Reconeixerem els treballs de Jordi Amagat (Les Planes, 1956) per la seva presència incontestable, per una raríssima qualitat física que s’escenifica en una mena de teatret pictòric —de ressonàncies més aviat tràgiques— gràcies al treball pacient de la memòria i de la imaginació. Ho confessava ell mateix en una entrevista que li feia Carles Martí amb motiu de la seva exposició —el setembre de 2008— a la desapareguda galeria Només Art de Girona: «No explico històries als meus quadres. Intento transmetre intuïcions, que és diferent. Per exemple: a vegades he volgut explicar el murmuri de veus que sovint sents a llocs transitats… I m’ho vaig imaginar com una figura circular que s’escapa». D’això es tracta: no narratiu, —malgrat que la temptació d’intentar descobrir històries als seus quadres és pregona— però escenogràfic; no abstracte, però tampoc esclau d’una figuració literal —la forma circular era una espiral de veus—, materialitzada en cossos que podrien restar atrapats en la seva contundència volumètrica; no pessimista, —l’impostura més de moda, com a mínim, des de Cioran— però tampoc refugiat en un optimisme ingenu o alienant com el que sol caracteritzar determinades pràctiques mal anomenades artístiques… Jordi Amagat opta per situar-se sempre en una fèrtil equidistància que es nodreix del diàleg entre disciplines i, per sobre de tot, de la mirada transversal a la història de l’art sencera.

Potser també per això, a l’entrevista suara citada, esmentava l’estímul que li suposava la lectura dels Moments estel·lars de la humanitat de Stefan Zweig: «Comença el llibre amb la reflexió següent: cap artista ho és les vint-i-quatre hores del dia. Hi ha moments que tens altres preocupacions […] Ets artista quan et concentres a fer una cosa artística, però la resta del dia ets una persona normal. Si ets de pensament fosc, no pots traslladar-ho a la vida real, has de saber desconnectar»… Jordi Amagat desconnecta al seu estudi, ubicat en un imponent edifici —resseguit per inconfusibles pilastres d’ordres gegants— de la bulliciosa Avinguda Jaume I de Girona però orientat cap al seu interior, arrecerat del tumult del món, replegat com el seu art, permanentment enderiat en la construcció de mons que se somien autònoms en la mesura que la seva realitat —i malgrat les filiacions de caire més surrealista o metafísica que se li solen adjudicar— és hiperfísica…

De nou, Stefan Zweig —per seguir amb un autor que agrada a l’artista— feia palès al seu esplèndid llibre Els prodigis de la vida quina és l’emoció que persegueix tota pintura entesa com a univers autàrquic i, en darrera instància, autorreferencial: «En un primer moment, Esther es va quedar immòbil, i va ser com si el seu cor també s’aturés i guardés silenci […] No pensava que tenia davant seu un quadre, un tros de tela pintada que no era més que el somni de la vida, no va reflexionar, sinó que tan sols sentia, i la seva mirada onejava en una embriaguesa exultant»; sentir enlloc de reflexionar, per tant, desfermar la mirada perquè pugui transitar amb llibertat per unes pintures que són, com dèiem, una mena de teatres amb escenografies capaces de contenir tota mena de cossos, fidels a una llei propera a la del desig, sense cap condicionant extern fins al punt que la llum que els fa possibles prové de dintre seu, una llum que pertany amb exclusivitat als dominis de la pintura.

Recuperar la fascinació per cada una de les pintures que realitza Jordi Amagat s’endevina com l’objectiu darrer de tota la seva aventura creativa: una emoció com la de l’Esther protagonista del llibre de Sweig i, també, una emoció que suposa un parèntesi radical enmig de la cacofonia visual en la que vivim immergits. O, en paraules del pessimista Cioran, que tenia moltes coses bones per oferir: «Si se’m demanès que resumís el més breument possible la meva visió de les coses, que la reduís a la seva mínima expressió, enlloc de paraules escriuria un signe d’exclamació, un ! definitiu». Aquest seria, en darrera instància, un dels llocs que habita l’art.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: