CARMEN CALVO: l’altra cara d’una mateixa moneda

Carmen Calvo va representar espanya a la Biennal de Venècia de 1997 i ha exposat a l’IVAM i al Reina Sofia. Ara exposa a Torroella de Montgrí, a la Galeria de Michael Dunev.

Carmen Calvo (València, 1950) porta més de quaranta anys instal·lada en un interrogant enormement fèrtil dedicat a interpel·lar (o a posar contra les cordes) la pintura —entesa com a possibilitat—, la matèria —objectualitzada o  no— i, en darrera instància, la imatge mateixa, sigui quin sigui el seu origen, tot i que concedeix un destacat protagonisme a la fotografia per raons més aviat òbvies. Un dels principals motius d’aquesta necessitat de diàleg amb la imatge fotogràfica ens el revelava —per posar un exemple ben sonor— Thomas Bernhard des de la seva talaia literària privilegiada: «La fotografia és una mirada innoble que de mica en mica abasta a la humanitat sencera, perquè aquesta no només està enamorada sinó boja per la deformació i la perversitat, i realment a base de fotografiar, pren aquest món com a l’únic verdader».

D’això es tracta: l’autor de Mestres antics sabia perfectament que la humanitat no ha deixat mai d’allunyar-se d’aquell cos natural, «aquell cos innocent, sense vergonya ni nom» —en paraules de Maureen P. Sherlock—, que va abandonar l’Eden molt abans, fins i tot, que Adam i Eva, i que les fotografies aplacen gràcies, paradoxalment, a la seva enganyosa objectivitat. Rere cada imatge fotogràfica hi ha una altra imatge oculta de naturalesa pulsional que malda per sortir. Calvo ho explica de manera poètica: «El personaje, los personajes. / La luz, el claroscuro, la sombra. La pintura debe estar llena de sombras. / Los signos, los objetos dibujan los sueños. / Redactar un momento. Recuperar una imagen. Detenerla. Paralizarla. / Obtener, rescatar, transformar la pérdida de una identidad. (Crear otro ser). / Estos personajes que presento narran la entrada al mundo privado».

Calvo, en tot cas, porta la ironia al seu nivell màxim de paroxisme amb el títol de la mostra que presenta a la Galeria de Michael Dunev: DNI, és a dir, identitat documental —la convenció regulada, el límit de classe i gènere, l’estigma polític, etc.— contraposada a una altra forma d’identitat de caire privat que pertany a un altre ésser, molt més difícil d’acotar des dels llenguatges ordinaris, un ésser que es replega en la mesura que allò que el defineix és visceral, en la mesura que no té gènere o, potser millor, que els pot tenir tots. D’aquell cos natural ens en resta avui una determinada idea abstracte que només intenten recuperar la ciència o la filosofia amb l’objectiu de poder seguir regulant, codificant, reconstruint el cos empíric —cada un de nosaltres— que es veuen obligades a gestionar: es tracta d’un cadàver fixe i immutable que serveix per a justificar la repetició universal del mateix. «Disfressada de naturalesa —escrivia Sherlock, crític d’art nord americana—, la cultura evita la història del cos disciplinat i castigat, el cos subjcete i subjectat, que es produeix en contexts institucionals i que no és simplement nascut».

Cada imatge de Carmen Calvo posa al descobert l’altra cara d’una mateixa moneda: per una banda, l’estereotip fotografiat, la imatge pretesament estable d’un DNI que ens redueix a la pura existència instrumental; per l’altra, l’esguard inquiet rere la màscara, el ressentiment de l’animal castigat, el temps latent d’un desig amputat per la repressió, una contraimatge que ens assimila als bojos i als desheretats.

Carmen Calvo
Galeria Michael Dunev, Torroella de Montgrí. Carrer Major, 28.  H Del 20 d’agost al 10 de setembre. De dimarts a dissabte de 17,30 a 21h.