MATSUTANI: l’art després d’Hiroshima

La Galeria Horizon de Colera acull la primera mostra individual a l’Estat Espanyol de Takesada Matsutani

La història de la humanitat és plena d’escissions —sovint menys dramàtiques del què la lectura maniquea dels fets ens vol revelar—, tot i que va ser el passat segle XX, amb les seves dues grans guerres, el que va instaurar la fractura radical com a principi ineludible a l’hora de pensar un futur incert que, des d’aleshores, s’ha de construir sobre les runes, tan físiques com morals, d’una civilització que s’havia somiat il·lustrada. D’aquí la famosa sentència d’Adorno: «…escriure un poema després d’Auschwitz és una barbaritat»; una barbaritat fruit d’una escissió dramàtica —conclou el filòsof alemany a la seva Minima Moralia / Reflexions de la vida danyada— que ens obliga a «ser conscients» dels terribles clarobscurs que conté l’ànima humana, per més que la seva forma d’imperatiu categòric —com assenyalava Günter Grass en una cèlebre conferència dedicada justament a la possibilitat de l’escriptura després de l’holocaust— s’ha volgut veure només com a prohibició i no, per contra, com un canvi de paradigma necessari, com un rebuig a un tipus de mirada «ingènua» que fingeix desconèixer el dolor i l’ombra que pot contenir, fins i tot, la més sofisticada de les cultures.

D’això es tracta: després d’Auschwitz hi va haver molta escriptura, començant pel mateix Grass i fins als menys coneguts, com ara Hans Keilson o Wolfgang Koeppen, i molta producció artística, encapçalada per l’informalisme —hereu «natural» de la tragèdia— i seguida per autors netament contemporanis que poden anar des de Christian Boltanski, passant per Mario Merz o Joseph Beuys, fins al controvertit Miroslaw Balka (per esmentar, a tall d’exemple, quatre actituds que comparteixen un mateix «substrat ruïnós» però que es formalitzen de maneres molt diverses); després d’Auschwitz hi va haver poesia, molta poesia, però feta a partir d’uns versos nascuts del fang, profundament desfigurats, i vascil·lants com els passos d’una criatura que, sense saber cap on es dirigeix, comença a avançar.

Amb tot, Auschwitz és també una imatge de l’horror que pot adoptar molts altres rostres i desplaçar-se, transmutada, cap a altres espais i temps en la mesura que la destrucció —ens segueix recordant amb força l’altaveu moral de W.G. Sebald— és una gran apàtrida: Hiroshima, sense anar més lluny, també va ser una escissió pel poble japonès, una escissió que, a més, va tenir en el seu origen fulgurant el perfil d’un bolet gegantí imbuit d’una inquietant forma de bellesa atòmica que neixia agermanada amb la destrucció (una imatge expressada millor que ningú pel cineasta Shohei Imamura a la seva sensacional pel·lícula Dr. Akagi). Aquest és, a grans trets, l’origen del grup Gutaï —al que pertany, com a membre més jove, Takesada Matsutani—, que va néixer a Osaka als anys cinquanta com a resposta activa, «concreta», a les diferents formes d’alienació que podia adoptar la cultura de la negació, refugiada sobre tot rere el consum voraç i la idea narcotitzant d’un progrés indefinit de ressonàncies babèliques (elements, per altra banda, d’una vigència inquietant).  Artistes com Shiraga Kazuo, Murakami Saburo, Tanara Atsuko o Kanayama Akira entre altres, van optar per «ser conscients» de la ruptura des de la que es veien obligats a actuar i, en aquest sentit, van apostar per un art directe, descarnat i, en el cas de Takesada Matsutani, fet d’una inconfusible barreja d’immediatesa i eternitat.

La selecció de treballs que es poden veure a la Galeria Horizon de Colera ens ofereixen la versió més intimista de Matsutani —com a membre dels Gutaï mai ha deixat de banda l’acció artística o la performance— en la mesura que mostren la seva relació amb el cercle entès com a forma primordial —present a tots les cultures— que no només no és hermètic sinó que actua per emanació, de manera dialògica entre el seu interior i un exterior que podem intuir concèntric. En aquest procés, l’artista nipó incorpora la realitat de la matèria amb l’objectiu de fer possible aquest moviment pendular: amb llapis de grafit, cola vinílica i cordes sobre tela o fusta, Matsutani es dedica a interpel·lar l’eternitat des de la seva infinitat petitesa, escenificant aquella «tragicomèdia humana» de la que parlava Unamuno referint-se al Zaratustra de Nietzsche. Sobre la omnipresència del negre en els seus treballs, podem utilitzar les paraules d’Adorno, un altre pensador de la «negativitat»: «Art radical és avui el mateix que art tenebrós, art el color fonamental del qual és el negre».

Takesada Matsutani
Galeria d’Art Horizon, Colera. Carrer Francesc Ribera, 22.  H Del 6 d’agost a l’1 de setembre. De dimarts a diumenge de 17,30 a 21,30h.