Skip to content

LAIA BEDÓS: el joc de l’art

15 August 2011

Laia Bedós assegura haver convertit el joc en el centre de la seva feina com a artista, que es tradueix en les pintures-escultures que crea al seu estudi de la muntanya de Sant Joan de Blanes

 

 

No és estrany encara avui trobar expressions, més o menys desafortunades, que es refereixen al joc entès com a quelcom propi de l’activitat intranscendent dels nens, o dels adults desvagats amb massa temps per perdre, o dels uns i dels altres quan les circumstàncies —les vacances d’estiu, per exemple— fan improbables altres ocupacions netament productives o, com proclamava Marx, fan impensable aquella mena de treball capaç de transformar el món mitjançant l’acció humana: l’objectiu de jugar, segons el diccionari, no és altre que el mer  entreteniment. Amb tot, i malgrat no ser cap nena ni un dels molts adults aclaparats per l’excés d’oci canicular, Laia Bedós (Blanes, 1975) confessa no haver deixat mai de jugar fins al punt que ha convertit el joc mateix en el centre de la seva feina com a artista.

L’invent —un dels grans descobriments de l’estètica Kantiana—, en tot cas, no és en absolut nou: el joc —en alemany Spiel també vol dir “teatre”— es troba en la base mateixa de la possibilitat de l’estètica entès, precisament, com el lliure exercici de les facultats, com l’espai d’harmonia —aquell tauler d’escacs— on es concilien les regles intel·lectuals donades a la llibertat de la imaginació. O, en paraules de Shiller, molt més poètic i amè que Kant: a les seves Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795) se subratlla la possibilitat d’un individu capaç de satisfer les seves necessitats sense atemptar contra la seva llibertat, d’un home que crea en el joc ja que “només en ell”, en la seva feliç estructura, és possible actuar sense finalitat aparent, empesos per una exigència primària —en el bon sentit del terme—  de moviment i activitat…

La llista d’autors entregats a l’esfera lúdica arriba fins als nostres dies: Gadamer va considerar el joc com la base antropològica de la nostra experiència de l’art —és a dir, la seva mateixa possibilitat, juntament amb el símbol i la festa—; Huizinga insistia en el caràcter autònom d’aquest respecte d’altres activitats humanes; Deleuze parlava del “joc pur” atesa la perfecta comunió que habilitava entre destresa i atzar; o Groos, que simplement creia que el joc era una preparació per a la vida… Tot i les diferències entre aquests autors, el rerefons que vindiquen i que, per descomptat, comparteix Laia Bedós, és clar: allò que defineix el caràcter lúdic de l’experiència estètica és la llibertat en la mesura que ens situem en un àmbit desvinculat de la necessitat —el joc, també, com a sobreabundància— o, dit d’una altra manera, allò que defineix el caràcter lúdic de l’experiència estètica és el seu “automoviment”, ja que el sentit es troba en ell mateix, en la seva plena autosuficiència, en una mena d’oscil·lació pendular entre l’esfera lúdica i la seriosa, entre la llibertat del joc i tot allò que configura la nostra existència rutinària.

Des de ben petita, explica l’artista de Blanes, va jugar acompanyada d’obres d’art contemporani, és a dir, pintures netament abstractes o treballs escultòrics que es mantenien fidels a unes coordenades formals, com dèiem, perfectament autònomes: “això em va permetre estalviar-me segons quins processos —constata Bedós— ja que per a mi l’abstracció era perfectament normal”. I va seguir jugant, fins i tot quan va fer la carrera de Belles Arts —amb projecte de tesina inclòs—, i dedicant-se a l’art amb el convenciment íntim que dilatava en el temps i en l’espai una dèria feta de desig i memòria, de retalls de món, de suma de mirades permanentment renovades dirigides cap a un entorn que sempre és nou i que ens obliga, també, a repensar-nos una i altra vegada.

Laia Bedós —com feia María Zambrano a la seva sensacional De la Aurora: “Ojos y oídos son ventanas”— situa la seva pràctica en un interstici lluminós que conserva les traces d’aquella placidesa amniòtica que podem enyorar sense necessitat de recordar-la: les formes ovulars —gàmetes femenins amb aparença d’estels— proliferen a les seves pintures-escultures com si fossin àtoms àcrates d’un univers anterior a les lleis de la física… I tot plegat succeeix a la seva talaia situada a la muntanya de Sant Joan de Blanes, just a sobre del barri de Mont-Ferran, amb unes esplèndides vistes a Sa Palomera, la pedra que fa de terme sud a la nostra Costa Brava.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: