MANUEL GIMENO: presències reals

Manuel Gimeno (Barcelona, 1983) exposa a la Galeria Presenta… els seus papers esquinçats: «Estic convençuda —escriu Lourdes Cirlot— que Manuel Gimeno hagués estat el deixeble predilecte de Josef Albers, el famós profesor de la Bauhaus […] que demanava als seus alumnes, a principis dels anys trenta, que amb un simple fragment de paper realitzessin les seves creacions».

A Presències reals George Steiner constatava la paradoxa que s’amaga rere la doble naturalesa de l’ésser humà: sóm, per una banda, criatures ofeses, animalons agredits per la implacable realitat del món mentre que, per l’altra, ens sentim consolats per una mena de llibertat que es troba justament fora del nostre abast. Aquesta llibertat —continua Steiner—, és un atribut genuinament humà, propi de la seva esfera: es tracta de l’àmbit del nostre encontre amb la música, l’art i la literatura. La posició d’aquest mestre de la crítica comparada és la de reclamar certa autonomia pel territori de l’art sense renunciar, en absolut, a una serie d’implicacions que poden ser, malgrat tot, de caire existencial. És a dir: que l’obra d’art gaudeixi d’autonomia —que sigui, per dir-ho d’alguna manera, autàrquica des d’un punt de vista formal— no vol dir que ignori allò que succeeix al seu voltant ni que menystingui els abruptes perfils de l’ànima humana; només vol dir que necessita ser coherent per ser efectiva, que cal que mantingui intacta la seva pròpia naturalesa d’obra per tal de preservar, justament, el discurs que l’habilita.
La mateixa Susan Sontag defensava una cosa similar: «l’espectador caldria que abordés una obra d’art de la mateixa manera que aborda un paisatge. Aquest no li exigeix a l’espectador comprensió, ni adjudicacions de trascendència, ni ansietats i simpaties: el que li reclama és, més aviat, la seva absència […]. En termes estrictes, la contemplació fa que l’espectador s’oblidi d’ell mateix: l’objecte digne de contemplació és aquell que, a la pràctica, aniquila al subjecte perceptor». És important notar com Sontag parla de «contemplació» i no de cap altra forma de relació amb l’objecte: existeix el «contemplar» en la mesura que es redueix la distància i fins al punt que es produeix una plena identificació —la fòrmula s’apropa sorprenentment a la definició que hom podria donar d’experiència mística— amb l’obra d’art. O, en paraules de Manuel Gimeno (Barcelona, 1983): «Un determinat color o una determinada proporció em serveixen per a dir quelcom, per a despertar un sentiment interior. Intento aconseguir unes combinacions cromàtiques elegants recolzades per uns espais que els hi donin vida». D’això es tracta: presències reals que, gràcies a la seva precisa formulació, desprenen un subtil destil·lat emotiu que ben poca cosa té a veure amb els subratllats de sensibilitat asilvestrada als que, malauradamenmt,  sovint ens tenen acostumats.
Aquest és, en darrera instància, el mèrit d’aquest jove artista de Barcelona: el rigor del seu treball —«Manuel Gimeno treballa amb paciència, minuciositat i pulcritud extremes tallant amb les seves mans fragments de paper, i plegant-los aconsegueix configuracions sorprenents, sempre noves», escriu Lourdes Cirlot— s’ha convertit en una forma de coneixement precís que no només ens parla de les possibilitats de la forma —i dels plans i dels colors, sempre continguts i mesurats— sinó que ens recorda la importància d’exercir un sòlid control sobre els productes artístics. Tan si es tracta dels seus treballs més pictòrics —on predomina la bidimensionalitat— com de les seves magnífiques escultures —realitzades en alumini lacat—, Gimeno recupera la sobrietat expressiva com a garantia màxima a l’hora de revelar, des dels intersticis, aspectes molt més orgànics que fan referència, com dèiem, a la particular manera que té l’ésser humà d’existir.

Manuel Gimeno
Galeia, Presenta…, Girona. Carrer del Nord, 13.  H Del 15 de juliol al 15 de setembre. De dimarts a diumenge de 17 a 20 h.