ALFONS BORRELL: poesia i dibuix

La Fundació Palau presenta, a la seva seu de Caldes d’Estrac, una interesantíssima mostra d’obra sobre paper d’Alfons Borrell. Fins el 4 de setembre.

La mirada atípica i inconformista de Matti Megged (1923-2003) —crític, poeta i novel·lista d’origen jueu que podem llegir recentment gràcies a La balsa de la Medusa, col·lecció imprescindible dirigida per Baleriano Bozal— ens pot servir de punt de partida per atansar-nos a l’univers pictòric d’Alfons Borrell (Barcelona, 1931). En un magnífic text titulat Vedere e pensare, l’autor de Diálogo en el vacío es lamenta de la incapacitat de la pintura per a superar el seu caràcter purament visual o, més encara, per superar la seva estricta materialitat: “La superfície (del quadre, del dibuix, de l’escultura) és el que està allà, i res no pot existir a banda del què està allà; no accepto el terme art abstracte ja que l’art visual no pot ser abstracte. Pot ser surrealista, subjectiu, fantàstic, però sempre posseirà una dimensió física, un llenguatge físic, no importa com omplim l’espai entre els nostres ulls i el quadre, dibuix o escultura”.

La constatació de Megged —amb el to d’una queixa o d’una impugnació— té el seu origen en el conegut poema de Goethe “Cançó nocturna del caminant” i, més concretament, en els versos finals (“Espera, aviat també tu / reposaràs”): com es representa visualment el descans futur, s’interroga Megged; com “es pinta” una hipòtesi purament mental? La resposta és que només el llenguatge metafòric de la poesia pot expressar l’abstracció. Amb tot, Megged “oblida” quelcom fonamental: la poesia també posseeix una dimensió física que és la del blanc del paper i la forma de les paraules que utilitza o, donat el cas, de les ones sonores a partir de les quals s’expandeix quan es recita. Blanc (paper) i negre (paraules) de la poesia que comparteix amb el dibuix, una pràctica que es troba en l’origen de la pintura: en un sentit invers, el dibuix també es dirigeix vers el llenguatge poètic —res a veure amb l’ut pictura poesis horacià— en la mesura que la seva naturalesa és essencial, en la mesura que la seva existència “blanca i negra” és similar a la de la paraula poètica, és a dir, lluminosa i instantània, lliure i reveladora.

Possiblement per això,  el mateix J.E. Cirlot —també crític i poeta— ja avisava en el seu moment del risc que corria la pintura de Borrell de desaparèixer per culpa d’un excés d’austeritat que, de fet, l’apropava cada vegada més al dibuix en un sentit profund del terme. D’això es tracta: tota l’aventura creativa de l’artista de Barcelona —tan s’hi val que parlem d’obra sobre paper com de qualsevol altra— troba la seva raó de ser en una particularíssima forma de replegament emotiu que es tradueix en l’exploració sistemàtica dels intersticis del propi mitjà, tan si es tracta del color reduït a la seva expressió més arquetípica, com del dibuix convertit en anotació pulsional i quasi automàtica. Ens trobem davant d’un artista que, com deia Brossa, “pinta el buit i el llampec, que croquisa el silenci i amaga la tempesta en un esquema de vibracions”: l’exposició que actualment presenta a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac suposa una oportunitat òptima per seguir valoritzant, des de la intimitat que proporciona l’obra sobre paper, un dels nostres grans artistes contemporanis.