FERRAN DE LA ROSA: una taca pròpia

L’artista gironí Ferran de la Rosa fa deu anys que s’endinsa en un territori pictòric cada vegada més abstracte i amb uns referents molt clars: Jackson Pollock, Mark Rothko i Willem de Kooning.

Ferran de la Rosa (Girona, 1982) va apostar definitivament per la pintura quan ja comptava amb divuit anys (va esperar a ser major d’edat?), després de temptejar la il·lustració i el disseny gràfic, unes disciplines, cal suposar, que mai es deixen del tot de banda i que passen a enriquir la mirada dels nombrosos imprudents —heroica imprudència!— que han decidit formar part d’aquest heterogeni club situat al bell mig de la palestra cultural, entre altres raons, atesa la seva condició d’observadors observats. Ja ho va dir fa més de quaranta anys el galerista Jean Fournier, figura clau en el mogudíssim París dels anys seixanta: «Ser artista sobretot sorgeix d’una decisió, no d’un aprenentatge o d’uns coneixements».

D’això es tracta: «Sóc un artista autodidacte, que ha confiat sempre en la curiositat pel coneixement artístic i, sobretot, en la pràctica». Com el jove Stephen Dedalus disseccionat per Joyce al seu «Retrat de l’artista adolescent» —un text fonamental per a la literatura iniciàtica, molt més que les cèlebres missives de Rilke—, Ferran de la Rosa no amaga els seus inicis diletants ni l’estratègia especulativa que segueix a l’hora d’anar configurant l’artista fruit d’aquella «decisió» que, com ell mateix explica, va adoptar mentre estudiava a l’Escola d’Art  d’Olot, bo i desatenent —com quasi sempre succeeix— les clàssiques i assenyades recomanacions familiars encaminades a garantir uns mínims pràctics per a la supervivència material però que sovint són poc —o gens— permeables davant d’un altre tipus de supervivència molt més subtil que és d’ordre espiritual i que, a la llarga, resulta tant o més imprescindible que la primera…

En tot cas, Ferran de la Rosa porta poc més de deu anys endinsant-se en un territori pictòric que s’endevina cada vegada més abstracte i que deixa entreveure, de manera indissimulada i en un to proper a la declaració de principis, els seus referents artístics, encapçalats per Jackson Pollock i Mark Rothko, però també per l’abrandat Willem de Kooning. Va ser precisament aquest darrer un dels que més va vindicar el caràcter silenciós de la pintura i, en aquest sentit, un dels que més es va sorprendre davant l’enorme quantitat de literatura que generava, malgrat tot, la seva disciplina. I és que la pintura és silenciosa però receptiva com un mirall: «En el meu projecte —explica de la Rosa— la natura es reflexa en un mirall de grans dimensions; vull oferir un camp de flors en teles immenses per a que l’espectador quedi immers i submergit en unes pinzellades minúscules i degoteigs amb gran càrrega cromàtica i de ritme». Per això, cada vegada que pinta, l’artista de Girona cerca aquella «taca pròpia» que vindria a ser la versió gràfica de la cambra reclamada per Virginia Woolf, és a dir, un espai de llibertat on desplegar la creativitat sense condicionaments externs.

Finalment, Ferran de la Rosa opta per un tipus de pintura que assumeix el risc de la pura obertura, de la màxima disponibilitat. Oscar Wilde, per exemple, tenia clar quin eren els límits de l’invent: «Tot art és, a l’ensems, superfície i símbol. Aquells que volen recercar dessota la superfície ho fan per llur compre i risc; aquells que volen compendre els símbols ho fan per llur compte i risc». Ni més ni menys: «allò que l’art, en realitat, emmiralla, és l’espectador, i no la vida», opinava el pare irlandès de Dorian Gray. La recerca del gironí és recursiva i netament pictòrica, es tracta d’un procés que no només no finalitza sinó que troba en la reformulació dels mateixos problemes plàstics la seva mateixa essència. Al cap i a la fi, qui més qui menys sap o intueix que les aventures artístiques de debó són sempre un diàleg constant que només acaba quan mor algun dels dos interlocutors: o l’art o l’artista.