Skip to content

BERNARDÍ ROIG: només el foc fa possible la mirada

10 June 2011

Bernardí Roig (Palma de Mallorca, 1965) va ser el darrer artista que va exposar a les Sales Municipals de la Rambla de Girona (setembre de 2008) abans de que passessin a ser gestionades pel Bòlit. Amb motiu de l’exposició que actualment presenta a la Galeria Max Estrella de Madrid, recuperem la crítica que vàrem publicar en el seu moment…

 

Potser per això solien somriure les escultures de Juan Muñoz, perquè tenien els ulls mig clucs i no acabaven de veure el que succeïa davant seu. A Bernardí Roig també li agraden les figures humanes a escala real, tot i que no només no riuen sinó que enlloc d’ulls tenen flames que es projecten com llengües inflamades en direcció a un espai que és el de la resta de representacions (la mort inclosa). Muñoz va morir a Eivissa i Roig va néixer a Mallorca: casualitat o no, la dada es prou curiosa com per ser esmentada. En tot cas, a banda de la circumstància insular (i de la pràctica escultòrica), als dos artistes només els agermana una certa utilització del realisme entès com a abreviació necessària (o pràctica) a l’hora de dir coses que fan referència únicament a l’home i a la seva relació amb el món. Ell mateix confessa que li interessa el barroc, un art escenogràfic que va fer servir la mesura de l’home per superlativitzar-la fins al punt que la va posar a l’alçada de la mateixa divinitat. I és que el barroc, ara ho sabem, no és (només) un moment de la història de l’art sinó que representa una manera de mirar, profundament antropològica, que segueix trobant en l’art contemporani excel·lents representants. «Els que defensen la contenció dramàtica —confessa Roig— estan fora del meu llinatge de preocupacions». Estem avisats: ni moda, ni tic personal, sinó llinatge, és a dir, memòria heretada, filiació artística de la qual participen els seus protagonistes només en la mesura que n’actualitzen el sentit.
Desfer equívocs hauria de ser sempre un començament necessari. Per això és important saber que Bernardí Roig és un autor que pot dialogar al mateix temps amb Ovidi i amb Pierre Klosowski sense per això tenir la sensació d’estar perpetrant un anacronisme insalvable. Precisament era el filòsof francès el que relacionava l’art i les fantasmagories (o els fantasmes) enteses en un sentit proper als phantásmata platònics, és a dir, que allò que entenem per realitat resta permanentment aplaçat ja que el real seria pròpiament l’irrepresentable o, com diria Lacan, El Fantasma. A nosaltres ens interessen les representacions i, en especial, el paper constructor de la mirada. El pintor mentre pinta, deia Merleau-Ponty, practica una teoria màgica de la mirada: «Ha d’admetre que les coses succeeixen en ell o que, segons el dilema sarcàstic de Malebranche, l’esperit surt pels seus ulls per anar a passejar-se per les coses, ja que no deixa d’ajustar-les a la seva visió». Bonica imatge que té molt a veure amb la proposta de Roig: els ulls no són receptors sinó emissors de significats. Per això les conques buides de la calavera segueixen essent la imatge més poderosa de la mort: perquè són pura absència, disponibilitat còncava oposada a la projecció convexa. El Fantasma oposat a les successives representacions del fantasma.
En aquest sentit —el del llinatge de preocupacions assumit per Roig—, no ens ha d’estranyar tampoc retrobar com a fil conductor per a l’exposició de Girona la figura de Mantegna: el seu crist jacent anticipa des del renaixement el gir antropològic del barroc gràcies a una força que neix, a parts iguals, de l’escorç agosarat i d’una anatomia radicalment antiheroica. El mallorquí converteix la figura messiànica en un home que està a punt d’alçar-se (ressuscitar) mentre l’esperit, com en el pentecostes, li surt pels ulls en forma de llengües de foc. Un home que s’escola i, al mateix temps, que dialoga amb una sèrie de desdoblaments d’ell mateix que vindrien a ser substrats de memòria. Com en les sacra conversazione clàssiques, el silenci només és aparent: es tracta d’una latència prenyada de significats que s’actualitza en totes i cada una de les seves parts. A partir d’aquí, és facil d’entendre que Roig, de la mateixa manera que transita per diferents moments d’una mateixa història de l’art, també utilitzi amb extrema llibertat múltiples formats:  escultura, projeccions de vídeo, dibuix o instal·lació (tot plegat articulat gràcies a una sàvia concepció escenogràfica) conformen un univers riquíssim que contrasta amb la pobresa a la que ens té acostumats bona part de la pràctica artística actual.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: