XEVI VILARÓ: la realitat impugnada

L’artista de la Cellera, que ha viscut i treballat el darrer any i mig a Mèxic, denuncia que «l’art a Girona és completament mort»

A l’estudi que Xevi Vilaró conserva al seu poble de sempre (La Cellera de Ter, 1975) només hi circula, a banda d’algun opuscle literari i d’alguna llibreta de continguts incerts, una edició desgastada —sinònim de temps i vida enquadernats— de Leaves of Grass (traduïda al castellà per Hojas de Hierba), la monumental selecció de poemes que va convertir Walt Witman en un dels millors poetes americans de tots els temps i també, com quasi sempre succeeix amb els treballs que s’avancen al seu moment històric, en un autor polèmic per culpa del seu versificar absolutament alliberat i d’una sexualitat ambigua que tampoc s’adaptava al cànon del rígid segle XIX. En tot cas, n’hi ha prou llegint les primeres quatre línies del seu poema central per entendre la seducció que exerceix encara avui el barbut de Long Island en Vilaró i en tants altres esperits sensibles que no es resignen a perdre allò que conté d’essencial l’existència humana: “Crec que un bri d’herba no és inferior a la jornada dels astres / i que una formiga no és menys perfecta ni ho és un gra de sorra… / i que l’esforç és una obra d’art pels gustos més exigents… / i que l’articulació més petita de la meva mà és un escarni per a totes les màquines”. D’això es tracta: tot allò que conforma la realitat ocupa la seva parcel·la de dignitat —“all life is sacred”, deia Blake— mentre que nosaltres, en tant que espectadors astorats davant d’aquest espectacle de la simplicitat més complexa, només ens resta bregar pacientment amb el món i confiar en que l’articulació més petita de la mà sigui, de debò, “un escarni per a totes les màquines”.

Xevi Vilaró, en els seus moments d’oci, se submergeix en les pàgines esgrogueïdes de Leaves of Grass o, si s’escau, pren l’enorme motxilla que conté el seu parapent i s’en va a volar. Fer d’ocell no és una simple afició: “Es tracta —explica amb la màxima serietat— de la meva gran passió juntament amb la pintura”; passions, no obstant, que no només no es contaminen sinó que tenen sentit en la mesura que preserven les seves especificitats en continents estancs que l’artista manté a recer del tedi que sovint acompanya la rutina diària. La diferència és fonamental: volar implica canviar radicalment de punt de vista, elevar-se per sobre dels accidents que hi ha arran de terra i assaborir el silenci de l’aire, mentre que pintar, en un sentit invers, implica encarar la realitat immediata, escrutar-la sense por a descobrir el que amaguen les aparences. Fer d’Ícar o sortir de la Caverna.

Amb tot, Xevi Vilaró ha fet vols a bastament més llargs que els que li permet el seu artefacte de corda i tela: el darrer any i mig ha viscut i treballat a la petita localitat de Valle de Bravo (l’estudi, que encara conserva, és a San Gaspar), a unes tres hores de Ciutat de Mèxic, gràcies a l’interès que la Galeria Alfredo Guinocchio va mostrar per ell fa quatre o cinc anys arran d’una fira d’art a Madrid… “Marxar d’aquí ha estat fonamental”, sentencia Vilaró: “Ho pots escriure: l’art a Girona és completament mort. Quedar-se aquí és morir. I encara pitjor: les poques galeries amb les que podries treballar sembla que no els hi interessis per ser de Girona. Prefereixen sempre algú de fora que els aporti més glamur…” Un fet, malgrat tot, que no impedeix a aquest artista de La Cellera recalar en el seu paisatge natal i parlar amb una barreja de nostalgia i respecte d’oficis que es perden lentament, com les carboneres o les rodelles realitzades pel seu pare, un home que al llarg de la seva vida, confessa Vilaró, “ha trepitjat un 90% terra i un 10% asfalt”.

I és que, en darrera instància, tot es redueix a superar les restriccions que imposen les etiquetes per submergir-nos a la recerca d’allò que conté d’inefable l’univers visible en el que vivim immergits. Ho explicava Giorgio de Chirico, un artista que situaríem a les antípodes de Vilaró: “Per sota d’aquesta realitat en la qual vivim i tenim el nostre ser, s’amaga una altra realitat diferent, una realitat que es podria aprehendre de les misterioses relacions establertes entre objectes ordinaris, quan s’alliberen de la lògica convencional de la causalitat tòpica”; res més allunyat de la mirada penetrant de Vilaró, un pintor que no només no es limita a reproduir la realitat sinó que es dedica, directament, a impugnar-la: cada un dels seus treballs és una suma de possibilitats reals arrancades d’aquells espais obscurs que, sense la mirada disseccionant de l’artista, romandrien a la penombra.

www.xevivilaro.com