HOWL: l’udol de Ginsberg arriba als cinemes

La pel·lícula de Rob Epstein i Jeffrey Friedman es projecta al Cinema Truffaut de Girona.

La “Beat generation”, com tantes altres, va existir malgrat ella: l’heterogènia col·lecció d’escriptors que s’engloben mitjançant aquesta equívoca etiqueta va fugir sistemàticament de la catalogació oficial fins al punt que la majoria d’ells (i en especial Ginsberg) negava l’existència de l’esmentat moviment. Amb tot i (insistim) malgrat ells, la seva afició a les drogues il·legals, el constant exercici de promiscuïtat sexual, la crítica als valors vigents en la conservadora societat nord-americana de després de la Segona Guerra Mundial (el país guanyador se sentia legitimat per a tot, inclús per a estipular una moral universal), o, en darrera instància, el seu flirteig amb tot tipus d’orientalismes (budisme, zen, etc.) els va convertir en una rara avis que, encara que només fos a partir de la profilaxi terminològica, calia estabular. Si a aquest fet s’hi afegeix l’existència d’un cànon literari propi, encapçalat per la magnífica i en ocasions inabastable Howl d’Allen Ginsberg (1956), i seguida per En el camino de Jack Kerouac (1957) i El almuerzo desnudo de William S. Burroughs (1959), aleshores la càpsula literària és perfecta per al seu posterior estudi i, des del punt de vista de l’activisme polític i social, neutralització.

El problema de fons ja el va anunciar, vint anys abans de l’arribada dels “Beat”, James Agee, un  altre grandíssim escriptor que, juntament amb el fotògraf Walker Evans, és responsable d’una perla bibliogràfica absolutament impagable: “Totes les fúries (escrivia Agee a Elogiemos ahora a hombres famosos) de la terra han sigut absorbides amb el temps com a art, o com a religió, o com a autoritat en una o altra forma. El cop més letal que l’enemic pot etzibar a l’ànima humana és retre honors a la fúria. Swift, Blake, Beethoven, Crist, Joyce, Kafka, anomeneu-ne tan sols un que no hagi estat castrat d’aquesta manera. L’acceptació oficial és un símptoma inconfusible de que la salvació ha tornat a ser vençuda, és la senyal més segura d’una incomprensió fatal i és el petó de Judes”. D’això es tracta: la “Beat generation” va deixar de tenir sentit tan bon punt es va guanyar el respecte unànime del públic, tan bon punt el seu udol fundacional es va convertir en una remor molt més suportable pels sensibles auriculars de l’oficialitat.

Paradoxa de les paradoxes, “Howl” reivindica en clau cinematogràfica la figura d’un Ginsberg que, per descomptat, no cal reivindicar. Epstein i Friedman se serveixen del rigor documental que van aplicar amb notable èxit a “The Times of Harvey Milk” (1984) i “Celluloid Closet” (1995) però, en aquesta ocasió, apostant per una hibridació de llenguatges que fins i tot fa un ús (impropi) de la il·lustració per il·lustrar (la redundància és necessària) l’univers mental i poètic de l’autor-protagonista. El resultat, com és de suposar, està mancat de cohesió formal i del tipus de densitat narrativa que té, sense anar més lluny, el poema que li serveix d’excusa. En darrera instància, destaca la metamorfosi de James Franco en Ginsberg, un procés força convincent tot i que, al final, sembla voler anar més lluny que el propi model i assumir sense massa complicacions una homosexualitat que, com és sabut, va incomodar sempre a un Ginsberg hermètic i taciturn.

El millor argument a favor de “Howl”, en darrera instància, cal cercar-lo en la recuperació d’unes personalitats que, en plena crisi dels “indignats”, esdevenen insospitadament vigents. El nostre avantatge és que, mig segle després, ja no ens incomoda saber “…que se dejaron follar por el culo por santos motociclistas, y gritaban de gozo, que mamaron y fueron mamados por esos serafines humanos, los marinos, caricias de amor Atlántico y Caribeño” i que, en canvi, si que podem valorar en la justa mesura la seva aposta desinteressada per l’art entès com a sinònim de llibertat i d’autenticitat,  serafins a banda.