ROSER OLIVERAS: la festa de la pintura

Nascuda a Girona, Roser Oliveras va ser una artista precoç que es caracteritza per explorar universos que sovint estan ocults

Si fem confiança a Oscar Wilde i acceptem que tot el que ens succeeix al llarg de la vida, o pràcticament tot, estaria d’alguna manera contingut en el nostre nom —en el seu cas, si enlloc de “Wilde” s’hagués dit “wild”, seria evident—, aleshores n’hi hauria d’haver prou amb un senzill exercici d’exegesi per tal de desvetllar allò que som o, més important encara, allò que podem arribar a ser si som capaços, com exigia Aristòtil al seu fill Nicòmac, d’actualitzar les nostres potencialitats. Si deixem de banda algunes obvietats, com ara que la màxima de l’autor de De Profundis fa referència possiblement als lligams familiars o d’estirp més que no pas a les imatges poètiques, el joc que se’ns proposa resulta irresistible. En aquest sentit, el cas de Roser Oliveras (Girona, 1952) és paradigmàtic: “Roser” o “rosa”, en tant que centre místic d’un hipotètic jardí d’Eros (o paradís de Dante), figura del desig i de l’amor, però també contrapunt espinós a un tipus de bellesa sanguínia que no dissimula la seva cara menys amable o, fins i tot, tràgica; i “Oliveras” o “olivera”, arbre mediterrani per antonomàsia, símbol de la pau consagrat pel romans a Júpiter i Minerva i element comú a moltes cultures que proporciona el preuat líquid daurat malgrat la gasivitat d’una terra que pot arribar a ser severament agresta. És a dir: tenim una Roser Oliveras —-si seguim els consells de Wilde— amarada de mediterranisme i sensualitat amb totes les contraimatges possibles que hom pugui arribar a imaginar.

Nascuda a Girona però íntimament vinculada a Barcelona —no amaga la seva devoció per la ciutat comtal—, Oliveras encaixa perfectament en l’esquema associat a un talent precoç: formada de manera més o menys autodidacta —amb excepció de la influència rebuda pel pintor Emili Huguet, a qui l’artista anomena amb especial afecte—, va haver de passar per les institucions acadèmiques prescriptives, començant per l’Escola de Belles Arts d’Olot i acabant per la Facultat de Belles Arts de Barcelona, tot i que amb només 10 anys ja exposava —havia de mentir en relació a la seva edat— i guanyava certàmens importants, com ara el Primer Premi Nacional de dibuix obtingut a Alacant amb tan sols 15 anys. Artista vocacional, en darrera instància, o, potser millor, artista per pur imperatiu biològic: Roser Oliveras s’hauria pogut dedicar al món de la faràndula o del circ, però la necessitat de desplegar-se en la pintura es va imposar de seguida a una realitat agredolça —alternativa i ambivalent— que sovint tendeix a dissoldre els seus components en una mena de magma sorollós acompanyat d’una gran riallada que tan pot ser d’alegria com de terror.

La seva pintura és una suma de tot plegat. Des de finals dels seixanta, quan comença a exposar amb regularitat, Roser Oliveras s’ha caracteritzat per l’exploració sistemàtica d’universos que sovint romanen ocults a la mirada superficial: “M’interesen les tramolles, allò que passa entre bambolines”, explica aquesta artista que no reprimeix algunes fílies políticament incorrectes, com ara la boxa o les diferents formes de tauromàquia, amb tota la seva càrrega de veritat tràgica i amb la innegable plasticitat de les seves respectives escenificacions. I és que, per Oliveras, l’home és el centre de les seves preocupacions, juntament amb el paisatge: es tracta, però, d’uns homes i d’unes dones que fan la funció d’arquetips alliberats i, al mateix temps, de personatges immergits en el drama de l’existència més individual, perfectament identificats amb uns entorns que poden ser naturals o escenogràfics però sempre domesticats (per una cultura d’arrel mediterrània més que no pas judeocristiana). A les seves obres, la total identificació dels cossos i dels llocs que aquests ocupen converteix en inviable qualsevol intent de lectura per separat: el paisatge és el correlat natural dels cossos que l’habiten i, a la inversa, els cossos són també formes de paisatge, amb les sevs valls, deserts i selves frondoses.

I per això també, quan ens referim a Roser Oliveras, és possible parlar de pintura de la seducció i de  seducció per la pintura de manera anàloga: la seva pinzellada musical, dinàmica, el seu cromatisme brillant i vibrant, el seu dibuix precís i d’aparença immediata, les extencions de color pur —vermells sanguinis, com dèiem a propòsit de la rosa, i blaus marins—, o la sàvia utilització del collage, de la cerràmica o de l’escultura, ens parla d’una autora que vol seduir en la mesura que, al mateix temps, també ha estat seduida per la pràctica de l’art. Com ella mateixa explica, es tracta d’una forma de seducció que pot arribar a ser esgotadora… Els seus silencis expositius tenen molt a veure amb això: “M’haig d’aturar perquè ho entrego tot i, després, la baixada és molt dolorosa”; a nosaltres, de forma un pèl egoista, ens resta el desig de seguir fruint d’uns treballs que tenen la virtut impagable de reconciliar-nos amb un tipus de mirada que ens apropa, sense filtres, a la festa de la pintura.