ZAEL: l’artista sense nom

Té l’estudi al nucli antic de Girona i s’ha fet anomenar Zael, o Enterramorts XXX, tot i que col·lecciona més de 60 identitats.

A casa nostra tenim l’exemple paradigmàtic que ens va regalar Zush (nascut com Albert Porta el 1946 a Barcelona) fa poc més de deu anys quan va decidir, aprofitant una exposició al MACBA, desaparèixer —o sintetitzar-se— per donar lloc a una renovada personalitat artística anomenada Evru: es tractava, ni més ni menys, de portar a la pràctica una forma de llibertat total que s’iniciava amb l’adopció d’un nom molt més fidel al perfil del personatge que el suportava i, anàlogament, es volia denunciar el cúmul d’imposicions de les que som objecte al llarg de les nostres vides, començant per aquesta mena d’etiquetatge oficial expressant al DNI en forma de número i cognoms, i acabant per la motxilla d’expectatives que carreguem sobre les espatlles quan tot just comencem a caminar (i encara abans). L’explicació «psiquiàtrica» que Fernando Pessoa —un altre mestre de l’ocultació i dels desdoblaments— va oferir fa quasi un segle al crític i poeta Adolfo Casais Monteiro manté plena vigència: «L’origen dels meus heterònims és el tret pregon d’histèria que existeix en mi. No sé si sóc senzillament histèric o si sóc, més pròpiament, un histeroneurastènic […] Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica i constant a la despersonalització i a la simulació».

D’això es tracta: «despersonalització» i «simulació» enteses en el seu sentit més literal, és a dir, la dissolució d’aquella identitat personal tradicionalment vista com a quelcom monolític i la recreació d’universos autònoms que es regeixen a partir de les seves pròpies lleis. L’artista que il·lustra aquesta pàgina s’ha fet anomenar Zael o també Enterramorts XXX, tot i que, segons confessa, col·lecciona més de seixanta identitats diferents amb els seus respectius currículums i rostres imaginaris.  Per entendre’ns: la gràcia de l’invent és que Zael —o l’Enterramorts XXX o qualsevol dels altres àlies que romanen latents— es desplega en tants formats com necessitats té la seva voluntat expressiva. O, més encara: es desplega gràcies a multitud de voluntats, permanentment renovades, a les que només cal adjudicar identitat i context. Aquesta és la seva màxima coherència: qualsevol ficció sempre és més perfecta que la realitat. La paràbola no té pèrdua: mentre que la majoria d’artistes dipositen en els seus treballs el que creuen o anhelen ser, el que pensen, afirmen o neguen, Zael fa l’exercici invers cercant identitats per a uns treballs que sempre neixen orfes i als que només el temps proporcionarà la paternitat. Tot plegat fa que l’artista es vegi obligat, amb certa regularitat, a canviar de nom amb tot el que això comporta: la pintura pot deixar pas a la fotografia, a la instal·lació, a l’acció o al que sigui; del què es tracta és de no restar empresonat dins un Jo voraç i narcisista i, en conseqüència, esterilitzant.

L’estudi d’aquest artista sense nom i sense rostre  —insistim: de manera provisional—, es troba al casc antic de Girona. I diem «casc antic», i no «Barri Vell», de manera ben conscient: a la travessera del carrer Auriga, a tocar la plaça Bell-Lloc, el seu refugi ocupa els baixos d’un edifici flanquejat per construccions ruïnoses i deshabitades que mostren amb total impudícia l’altra cara de la moneda, aquella que s’ha mantingut al marge de les pedres «kosher» i de les prosaiques llegendes agafades amb pinces; es tracta d’una antiga fusteria que ell ha convertit en una mena de refugi de lladres on s’acumulen els trofeus de tots els seus alter ego, però també els dels seus futurs heterònims. Actualment, pel què sembla, es troba enderiat en una sèrie de qüestions que giren al voltant de la relació entre l’anatomia i la mort o, per extensió, a l’entorn dels límits de la representació del cos humà. De tot plegat en sortirà un altre nom que servirà només durant un cert temps, fins que la defunció simbòlica torni a alliberar el cos transfigurat d’aquesta particular au Fènix que no es resigna a viure una sola vida…