GUSTAU CARBÓ: Demiürg a la caverna

Nascut a Barcelona però lligat des de sempre a Cadaqués, Gustau Carbó Berthold té una llarga i reconeguda trajectòria.

Tractar amb algú com Gustau Carbó Berthold (Barcelona, 1941) suposa, a banda del subtil plaer que acompanya tota trobada d’ordre intel·lectual, l’enorme avantatge —traduït en un menor desgast i amb el consegüent estalvi de temps i energia— de poder passar per alt algunes obvietats en relació a la caduca distinció entre pintura figurativa i pintura abstracta o, també, poder despatxar amb celeritat tòpics que parlen de la pintura alliberada i perfectament autònoma, fins i tot, del seu mateix artífex. Mantenir aquestes dicotomies artificials no té sentit, es miri la pintura des de l’òptica que es miri. És a dir: mentre que a nivell purament formal, seria necessari reduir qualsevol pintura a un esquema més o menys rígid, més o menys sistemàtic, per tal d’intentar descriure les propietats que la defineixen com a tal —tan si es vol fer des d’un punt de vista analític com normatiu—, si hom prescindeix, per contra, del caràcter formal de la pintura —allò que conté objectivament— i intenta endinsar-se en el sempre inestable —en tant que pantanós i sovint palúdic—  territori del significat, aleshores haurà d’explorar, per força, quins són els mecanismes subjectius que activa l’obra, sigui quina sigui la seva naturalesa i, en darrera instància, valorar quin grau d’importància hi ha jugat (en la configuració del significat) el context que l’ha vist néixer o quin és el grau d’expectatives que acumulen els hipotètics receptors del missatge visual en qüestió.

Gustau Carbó Berthold té clar, en aquest sentit, que el fet que una pintura sigui figurativa o abstracta no té massa importància si tenim en compte, per exemple, que pot ser igualment vàlida o invàlida en ambdós casos. Una altra cosa és pretendre que pel sol fet de fer abstracció ja s’han bandejat una sèrie de riscos encapçalats pel de la literalitat: una pintura abstracta pot ser tan literal com qualsevol altra, per exemple, si el seu codi visual se sustenta en recursos tan bàsics com ara el joc geomètric elemental, l’estridència cromàtica —entenent el color com a superfície i vibració—, o la simple acumulació gratuïta de materials. L’empresa de l’artista, finalment, és redueix a la traducció adequada d’un impuls que rares vegades podrà estar renyit amb el pensament.

La llarga trajectòria de Gustau Carbó Berthold —un centenar llarg d’exposicions individuals i més de sis centes intervencions en mostres col·lectives— també fa que aquest artista nascut a Barcelona però lligat des de sempre a Cadaqués, pugui mirar amb certa condescendència el món de l’art i, de manera molt especial, tot allò referent a un mercat àvid de novetats i manifestament incapaç de transcendir els rígids esquemes que regeixen els seu univers utilitari fet de dades “objectives” i de certeses quantificables: malgrat pertànyer en origen al grup d’artistes plàstics —una altra etiqueta, la de “plàstics”, absolutament vetusta— que la crítica catalana dels seixanta es va posar d’acord en anomenar “Nova Figuració” —una crítica que vivia un moment daurat, aleshores, amb noms fonamentals com Cirici Pellicer, Sebastià Gash, Santos Torroella, Rodríguez-Aguilera, Cirlot o Lina Font, entre altres—, la seva recerca ha estat sempre molt personal i, com no podria ser de cap altra manera, ha transitat per moments més o menys influenciats pels corrents artístics internacionals —Bacon va ser importantíssin en els seus inicis— però dirigint-se sistemàticament cap a una memòria visual que troba el seu territori més genuí en el Cadaqués de la infància o, per extensió, en els paisatges viscuts al llarg de tota una vida.

Justament per això, no és arriscat considerar Gustau Carbó Berthold com una mena de paisatgista que recupera allò visitat després d’una llarga digestió a les profunditats del seu taller: cada obra és una mena de cartografia anímica que intenta resoldre qüestions clau en relació a un univers pictòric que no ha parat de créixer en cap moment. Com si es tractés d’un demiürg replegat a la caverna, restitueix el sentit original de tota ficció gràcies a la seva poètica primigènia feta de pigments purs, aigua i làtex, d’espai i de temps, de llum i memòria, de saviesa madurada a recer de tot allò que pot distreure al viatger que accepti el repte d’endinsar-se, sense prejudicis, pel territori de la pintura.