JORDI ARMENGOL: les vides de l’amfibi

Jordi Armengol combina la pràctica artística amb la pedagogia a la facultat d’Arquitectura i a l’Escola Municipal d’Art de Girona

La biblioteca de Jordi Armengol (Santa Coloma de Farners, 1971) és com la de qualsevol lector més o menys aplicat —que no vol dir necessàriament sistemàtic en l’ordre de les matèries escollides ni en l’origen dels autors visitats—, és a dir, que en la seva totalitat descriu una mena d’Atlas personalíssim en permanent construcció i que, a més, revela aspectes clau en relació a la personalitat del seu propietari fins al punt de dibuixar-ne un possible autoretrat: qualsevol lector, i Jordi Armengol n’és un de voraç, sap que el seu gust per la lletra s’ha anat formant gràcies a un exercici sistemàtic de discriminació que té l’objectiu o la conseqüència final d’acabar conformant una genealogia literària pròpia que, en darrera instància, defineix una possible cartografia moral i una col·lecció de mites, màscares i fetitxes, on escrutar-nos i, donat el cas, poder-nos amagar. El seus Canetti, Bernhardt, Beckett, Wittgenstein, o els també molt nostres Pla, Vinyoli o Comadira —exemple paradigmàtic, aquest darrer, de cohabitació entre plàstica i paraula—, són cristalls d’un mateix calidoscopi que filtren la llum que fa possible tota forma de pintura.

I no només lector: Jordi Armengol és també un pedagog sorprenentment sistemàtic que intenta dilatar els límits de les disciplines o, potser millor, que intenta dissoldre’ls a favor d’un tipus de contaminació entre modalitats creatives que pot anar des del sensualisme plàstic més essencial, passant per l’ortodòxia historiogràfica, fins al discurs filosòfic més elaborat. A la seva pàgina web (www.armengolroura.com) hi conviuen amb naturalitat horitzontal els resultats de la seva investigació pictòrica amb els projectes docents, perfectament ordenats i disponibles sense restricció per a tot aquell que es prengui la mínima molèstia de descarregar-ne els continguts. Els seus alumnes de la Facultat d’Arquitectura —a banda de Llicenciat en Belles Arts, és diplomat en Arquitectura Tècnica— o de l’Escola Municipal d’Art de Girona, tenen la sort, en aquest sentit, de disposar d’un professor capaç de fer properes les pràctiques artístiques contemporànies —sovint impermeabilitzades per culpa d’una pàtina d’elitisme— i, al mateix temps, interessat en recuperar qualsevol moment de la història de l’art en funció dels seus valors perennes.

Lector, pedagog i, en primera instància —o en darrera, ja que en aquest discurs les jerarquies no tenen sentit—  artista: Jordi Armengol converteix la seva producció plàstica, i de manera molt especial els seus dibuixos, en un aparador visual on es materialitzen les experiències literàries i vitals i on també tenen cabuda, com no podria ser de cap altra manera, altres cristalls del calidoscopi del que parlàvem. En aquest cas, són els Balthus, Freud, Currin, Hockney o Gordillo —no cal dir que la llista podria ser llarguíssima— els que fan llum a un univers fet de memòria però també, i de manera molt especial, de sensibilitat poètica, de plaer íntim per la pràctica mateixa de la pintura: ens referim a una forma de gust cultivat pacientment que desemboca en treballs minuciosos i en una heterogènia presència de formats i tècniques pictòriques que venen a delatar l’esperit inquiet i especulador del seu artífex.

Al final, hom no pot deixar de comparar a Jordi Armengol amb una mena d’amfibi capaç de desenvolupar-se en medis diferents però essencialment complementaris. O, més encara: les seves tres facetes  —lector, pedagog i artista— són també com els tres compartiments del cor d’aquests mestres de la metamorfosi, dos aurícules i un únic ventricle molt més musculós —reservat per l’art— que bombeja sang a un cos tan ben adaptat al medi que resulta extremadament fràgil. Aquesta és la gràcia i la paradoxa que acompanya als que, com Jordi Armengol, encara creuen en la pintura, més enllà de les modes i contra pronòstic…