MARC PADROSA. Esperit de geometria i de finor

COINCIDINT AMB EL CICLE DE CONFERÈNCIES DEDICAT ALS «ESPAIS INTERIORS», LA MERCÈ PRESENTA UNA MOSTRA DE MARC PADROSA.L’ARTISTA DE GIRONA EXPOSA DIFERENTS DIBUIXOS, ESCULTURES I MAQUETES QUE PARTEIXEN D’UNA SUBTIL APROXIMACIÓ A LA GEOMETRIA.

Oblidem massa sovint que rere una expressió utilitzada de manera unívoca hi ha, quasi sempre, una munió de matisos o significats que n’amplien el sentit o, fins i tot, que n’impugnen el seu suposat valor de veritat. El binomi “tabula rasa” seria, en aquest aspecte, paradigmàtic: “tabula rasa” pot voler dir, per exemple, que al principi no hi ha absolutament “res” i que allò que va constituint l’esperit o la ment humana són les impressions sensibles (aquesta vindria a ser la interpretació pròpia d’un sensualista radical); “tabula rasa” també pot voler dir, de manera més matisada, que malgrat no haver-hi nocions prèvies a la ment humana si que existeix una capacitat receptora d’impressions sense la qual aquestes no podrien inscriure’s a la “tabula”, per més “rasa” que sigui (és la posició, a grans trets, de l’empirisme clàssic); hi ha autors, a més, que, a banda d’aquesta capacitat “receptiva”, contemplen la possibilitat d’admetre un intel·lecte “transformador”: se segueix partint de la idea bàsica de “tabula rasa” però s’afegeix que es tracta d’una característica que afecta només a l’intel·lecte en potència en la mesura que li correspondria a l’intel·lecte real (o actual) la possibilitat d’elaborar les dades obtingudes a través dels sentits. Contraposats a la noció de “tabula rasa”, per contra, tenim tota la família dels innatistes, un gremi, no cal dir-ho, tan o més heterogeni que els que defensen més o menys el contrari…

És a dir: si alguna cosa ens ensenya la història del pensament humà —que és la història de l’home quan no es limita solament a desplegar la seva animalitat— és la impossibilitat de mantenir intactes concepcions estrictament tancades o pures més enllà, és clar, dels universos formalment perfectes com és el cas de les matemàtiques (dos més dos sempre i a tot arreu sumen quatre, un fet, aquest, que no depèn de res més enllà d’ell mateix). “Tabula rasa” és una possibilitat o, millor encara, un horitzó d’expectatives: el seu interès és d’ordre programàtic, metodològic, i justament per aquest motiu la seva “realitat” és quelcom que resta permanentment aplaçat. Per tot això Marc Padrosa (Girona, 1978) pot citar un text hittita de l’any 1440 a.C.: “Els grans Déus i els petits Déus l’han cercat sense trobar-lo. Ara serà l’abella qui seguirà la recerca: les seves ales són fràgils, ella mateixa és fràgil…”; fragilitat, subtilesa, lleugeresa, transparència, delicadesa o silenci, per tant, contraposats al determinisme d’unes divinitats presoneres dels seus propis universos geomètrics però mancades de la finor necessària per tal de dilatar-ne els límits o, fins i tot, per a poder deformar el pla a la recerca de les formes que hi sojornen pacientment.

Li devem a Blaise Pascal una de les aproximacions més lúcides a aquesta doble problemàtica: l’home, segons el filòsof francès, és un ésser mig i mitjà situat entre dos infinits; quan aspira a allò superior, cau en l’inferior i, en canvi, quan se submergeix en l’inferior, una llum l’eleva cap allò superior. Entre l’àngel i la bèstia, la seva realitat transcorre en el món en un equilibri precari, ja que la naturalesa humana “és dipositària de la veritat i claveguera de la incertesa i de l’error, glòria i residu de l’Univers”. Raó i sensibilitat o, com ell ho anomenava, esperit de geometria i esperit de finor: la seva complementarietat no només és desitjable sinó que fora d’ella tota activitat humana està mancada de l’equilibri del qual parlàvem; esperit de geometria que permet a l’enteniment projectar les seves construccions lògiques i esperit de finor que fa possible flexibilitzar les estructures que inventem per suportar el món. Aquest és el missatge optimista de Pascal oposat, per exemple, al derrotisme de Montaigne: “L’home és una canya, la més dèbil de la natura, però és una canya pensant. No cal que l’Univers sencer s’armi per esclafar-lo: un vapor, una gota d’aigua, són suficients per matar-lo. Però encara que l’Univers l’esclafés, l’home seria encara més noble que allò que el mata, perquè sap que mor, mentre que l’Univers no sap res sobre l’avantatge que té sobre ell. Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament”.

D’això es tracta: Marc Padrosa utilitza la geometria per parlar de l’home, de la capacitat que té per generar espais simbòlics, escenaris mentals i, també, dels límits que troba aquesta raó ordenadora quan brega, per exemple, amb els imperatius de la matèria: és en aquest punt on les malles o les ortogonals esdevenen coses i, mitjançant el seu cosificar-se, se situen en aquell espai intermedi pascalià on viure amb certa dignitat encara sembla possible.

MARC PADROSA
Centre Cultural la Mercè de Girona.
Pujada de la Mercè, 12.
Del 17 de febrer al 26 de març.
De dilluns a divendres
de 10 a 14 h. i de 17 a 21 h.